Bernat Dedéu ha passat a ser el meu heroi. Cada setmana l’espero al seu petit article al diari Avui. Petit de mida, però gran de contingut. Si toca o fa música igual que escriu ha de ser meravellosa.
Com sempre, en aquest article la clava. Mentre tinguem uns polítics de tan baixa talla (i no em refereixo a la seva alçada corporal) el país no funcionarà. No saben ni el que es diuen. Aquest article és una bona mostra de la manca de principis del president Montilla, que ja dubto que sigui molt honorable.
Al president Montilla li agrada respirar tranquil. Com deuen saber, el molt honorable té un ritme vital d'adagio sostenuto que repel·leix qualsevol escàndol o imprevist. Per això ha decidit liderar un front comú contra l'única cosa que pretenen abolir tots els diputats catalans; el descrèdit de la política. La campanya per realçar el prestigi de la cosa pública s'inicià fa setmanes amb una carta als militants del PSC, en què Montilla advertia els seus -com a "persona amiga"- que la política no és "una professió sinó un servei públic temporal que ens fa millors ciutadans i persones". El president l'encerta; sobretot amb el mot temporal, que podria haver emprat en les seves accepcions climàtica, òssia o religiosa, però que cal entendre com a sinònim de provisori o temporani, és a dir, que dura solament un cert temps. El sermonet només té un problema: Montilla. Segons la biografia de la web de la Generalitat, el president exerceix un càrrec públic a l'administració, ininterrompudament, des de l'any en què vaig tenir la gràcia de néixer (1979). Quan trenta anys et semblen quelcom temporal, o el cor et batega molt lentament o les paraules signifiquen el que et dóna la gana.
Encara no m'havia recobrat d'aquest petit afer lingüístic, quan el president em sorprenia de nou amb un curiós argument contra les llistes obertes. Montilla sostenia, davant nostro senyor Cuní, que aquest sistema no sempre afavoreix la tria de la gent més capaç, perquè sovint només se'n beneficien persones "més per mèrits de lobby o més de caràcter mediàtic". L'argument és estrictament chavista (d'Hugo, no Manuel); jo confio en els ciutadans i sóc demòcrata, però si permeto que triïn directament individus cediran al lobby o bé escolliran el Berlusconi de torn (els ciutadans són persones amigues, però idiotes). Per tant, millor que els recluti jo -que no sóc idiota- i així els faig la vida més fàcil. Un argument que, si ets catedràtic, queda en pura pedanteria, però si tens el currículum acadèmic del presi és pura barra. Una barra a la qual ens haurem d'acostumar amb molta paciència si volem ser millors persones o ciutadans i seguim amb Montilla, el temporani.
I que consti que no diu res de la senyora Montilla, que pel que sembla també és temporal, però temporal en l’aspecte climàtic i no en l'aspecte provisional.
