Feliç 2010 (si els inútils dels polítics ens deixen)

Aquest any he tingut la sort de fer una colla d’amics nous (sense contar en Jac, que és el millor). Tots semblen molt bona gent. Ens autoanomenem “Cabreres 66”.
Cabrerès, per la zona on viuen. Cabrerès és una comarca natural prop de l’Osona i que limita amb la Plana de Vic. La majoria d’ells, és o viu a l’Osona.
66, perquè tots junts anirem a fer, dintre de 113 dies, una part de la Ruta 66.
Estem desitjosos que passin aquests dies i poder sortir cap Amèrica.
Lògicament la fotografia que encapçala el relat és la felicitació que els he enviat.
Feliç 2010!!!
(Si aquesta trepa d’ineptes, inútils, creguts, mentiders, estrafolaris, enganyadors, poc educats, etc, etc, etc de polítics ens deixen).
Catalunya mereix quelcom més que el que tenim. El meu desig per l’any vinent és posar les bases per una millora substancial a nivell col·lectiu català i si pot ser per l’independència.

Força Catalunya!!!

El Barça no cal que millori, com segueixi com està ja n’hi ha prou!
(Són com l’Obèlix. De petits van caure a una marmita i no se’ls pot donar més elixir).

902 la vergonya nacional!

Avui he intentat telefonar a FecsaEndesa per realitzar un canvi de titularitat en un contracte de servei de subministrament.
Lògicament el número que et donen ells és un 902 (a pagar!!!) per un servei que tindria que ser gratuït.
Hi he telefonat i el primer intent ha estat fallit ja que el número que et donen a la factura ha canviat i te’n donen un altre. No passa res!
Telefones al segon número. Presentació en català, però la resta en castellà. Quan t’han fotut un rotllo dels habituals (marque 1 si ….) m’han tingut més de 15 minuts esperant, amb la desitjosa veueta de “le atenderan en un momento” i de cop i volta s’ha tallat.
Tercer intent. Després de tot el rotllo una senyoreta es posa al telèfon, “uy! esto no lo puedo hacer, tiene que llamar de nuevo i seleccionar otra opción, yo no le puedo passar con la otra opción (tocate un cojón! Això és collita meva).
A l'intenta la quarta telefonada he pensat de posar el número a Google i veure que passa. Oh meravella! Surt una pàgina web que es diu: SIN902.COM. En donar-li el número que vull m’ha dit: 93.507.47.67
I ho meravella de nou! En marcar aquest número, sense més preàmbuls, ha sortit una educada senyoreta catalana, que m’ha atès ràpidament i diligentment. Tocate los huevos!!! Hay para mear y no echar gota!!! PAÍS!!!

Conclusió: SIN902.COM
Gràcies senyors meus!!!

El pessebre laic.

És maco aquest pessebre que ha fet l’Ajuntament de Terrassa. Es pot dir que és un pessebre laic. Per qui no l’hagi vist, és una parella, del segle XX o XXI, asseguda en un banc del carrer. Ella porta un nadó en braços i ell els cobreix amb un paraigua dels que es diuen de pagès. Tota l’escena està protegida per una paret de totxana grisa.
La pregunta és: Perquè serveix un pessebre laic? Això fa Nadal?
Sens dubte algú deu creure que si, perquè si el posa per Nadal al lloc del pessebre tradicional, és que així ho creu. Tot són opinions.
Però em torno a preguntar: Perquè serveix?
Per més explicacions que li busqui, no en trobo cap de vàlida.
Ja sé que em diran que és la transposició de la Sagrada Família al moment actual i que representa la visió més humana de la família, etc, etc, etc...
Però torno a la mateixa pregunta, sense remissió.
És el mateix que fer un bateig laic (que ja se’n ha fet un) o una primera comunió laica (sense primera comunió!). Si vols fer això, organitzes una festa amb els teus amics i deixat d’hòsties. No cal posar-li cap nom. Perquè per més que ho dissimulis no és ni un bateig, ni una primera comunió.
Això em fa pensar amb una pel·lícula, “les invasions bàrbares”. Al protagonista, es pot dir, que li munten una extremunció laica. Una festa amb els amics, molta conversa filosòfica i ben portada i adéu a aquesta vida. Però a ningú se li acudeix fer cap referència a l’extremunció catòlica!
Per a mi tot això és el mateix. Si feu un pessebre, que sigui un pessebre. Si us voleu batejar, que sigui un bateig. Si voleu fer la primera comunió, que sigui una primera comunió. En cas contrari posa una escultura davant de l’Ajuntament (qualsevol escultura que quedi bonica), fes una festa de benvinguda o fes una festa de presentació del teu fill. No cal posar excuses per fer aquestes coses, ni cal buscar la polèmica amb la gent que creuen que un pessebre és una representació bíblica del naixement de Jesús.
Això si, aquest naixement es pot traslladar al nostre temps, però que quedi clar que estàs fen una concessió a la modernitat, com a “Jesucrist Superstar”. Però que hi hagi un Jesucrist i que el clavin a la creu, com s’hauria de fer amb molt polítics, artistes i altres espècies que s’apunten a tot sense voler-se mullar. Aprofitats que són!!!

Sempre amb molta dignitat...

Ho sento molt, però malgrat el risc de repetir-me, en Bernat l’ha tornat a clavar, i crec que un article com aquest no pot passar de llarg, cal llegir-lo.
La reflexió és fàcil, amb tant ninot governant i tant posseïdor del vot electoral que vota el partit “peti qui peti”, no anem enlloc. Calen llistes obertes i ens cal la independència, si més no, d’aquests polítics nefasts i d’aquests votants estaquirots i poc oberts al canvi.
Tant costa canviar el sentit del vot si el que està a dalt no n’encerta ni una?
Cal que ens mengem els marrons sempre els mateixos, senzillament perquè som una minoria esclavitzada?
Ara és l’hora del canvi i cal lluitar per les nostres idees. Sols votaré el partit que m’ofereixi la independència, encara que aquest fos el PP (que Déu no ho vulgui, ja que abans hi ha altres opcions).


Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, una nació rica i plena que vivia maltractada per un Estat cruel. El president d'aquest govern enemic i conspirador incomplia sistemàticament les seves promeses, escapçava amb impunitat les lleis que aquest poble havia impulsat pacíficament, i -per si no fos prou- deixava els seus pobrissons treballadors penjats al tren, lluny de l'oficina. Els usuaris d'aquest ferrocarril sòrdid, fatigats de tanta burla, iniciaren una revolta sense precedents en la història d'aquella nació rica i plena. Els seus polítics reclamaren dignitat, encapçalaren manifestacions al centre burgès de la seva capital, i un dels filòsofs més compactes del seu país (també poeta a temps parcial) afillà un nou vocable eidètic que marcà tota aquella època: el català emprenyat. Tots els diaris feren seu un cant, que era un clam: "Volem que els trens arribin a l'hora, volem respecte, mecagoncony!". Sorprenentment, la revolta sofrí un contratemps; a les eleccions que van succeir l'aixecament, els habitants d'aquesta nació rica i plena i els dissortats proletaris abandonats acabaren votant massivament el partit que els havia deixat isolats a la via! Segons conten, aquests van regalar un nombre de vots rècord a una dama extraordinària (car duia un fruit al ventre!) que després arribà a ser ministra de l'exèrcit i mai més no es preocupà pels seus votants ni el seu transport.

Temps després, l'Estat va tornar a la càrrega. A través d'un tribunal oxidat i ple de jutges moribunds, va intentar mutilar una de les seves lleis orgàniques. El català emprenyat va ressuscitar de nou, i els diaris de la nació -amb una overdose poètica- van decidir encapçalar un editorial conjunt reclamant dignitat, dient que aquesta llei l'havia firmada fins i tot el monarca de l'Estat! Commoguts per aquella mostra antirepublicana, líders i jutges de l'Estat opressor van fer només alguns petits retocs al text ja retocat. Misteriosament, no obstant, la història del tren es va repetir, i els propietaris de la tisora tornaren a tenir els vots d'aquesta nació rica, plena, i assedegada d'un conte que mai no acabarà. Això sí, sempre amb molta dignitat...