M'he fet una religió a mida!

No tot és dolent!

Sovint ens enfrontem amb dilemes difícils de decidir ja que una part de nosaltres diu que si i una altra part diu que no.
Aquest és el dilema de la religió i el més fotut de tot és que cadascun se la pot fer a la seva mida.
Aquest és el meu cas. M’he fet una religió a mida i estic tant feliç.
Perquè m’he fet una religió a mida?
1.- Perquè m’han educat d’una manera de la qual no puc passar.
2.- Religió no vol dir sants i dimonis. Religió és una manera de viure i de fer.
3.- Dintre de la religió, en la qual m’han educat, hi ha molt bona gent i de molt dolenta, però la bona s’ho val i els dolents que els donin pel cul (si és que això no els agrada i si els agrada, que no els donin).

No puc passar de pensar que pot haver-hi un ser superior que ens ajuda (de la manera que sigui). Jo quan tinc un problema gros, quan tinc ganes d’estar en mi mateix, quan estic bé, etc. vaig a Montserrat. Allí hi trobo la pau que necessito. És un fetitxe, una influència del passat, pur catalanisme… no ho sé, però hi estic bé. Els meus fills, junt amb la Sara, els vàrem portar a Montserrat després de nàixer, perquè la Verge ens ajudés. La Verge per a mi és el costat bo de la "Guerra de les Galàxies", és la "Força" i la "Força m’acompanya".

La Religió és una manera de viure. Tu has de ser bo amb tu mateix i amb els demés. Tu t’has d’ajudar a no destruir-te i has d’ajudar a no destruir-se i a no destruir els demés. Aquesta manera de fer l’has de viure amb coherència i amb fe (amb fe amb tu mateix i amb els altres). Crec que quasi sempre intento viure així i això fa que a voltes agafis molt aire abans de fer segons quines coses. Agafar aire és agafar Força. Escoltar els demés és agafar Força. Dialogar és agafar Força. Cal viure agafant Força.

Em van educar en la religió catòlica. Cal saber esbrinar que té de bona (molt) i que té de dolenta (molt poc. Els homes la fan dolenta). No crec en la parafernàlia de l’Església, però si crec amb Oxfam. No crec en molta parafernàlia dels metges (encara que en sóc) però si crec amb Metges Sense Fronteres. Tot es tracta d’agafar el bo i deixar el dolent.
Aquesta història l’explico per justificar, perquè ens vàrem casar per l’Església o perquè vàrem batejar els nostres fills (si!!! cal posar el plural, perquè amb la Sara ho hem compartit tot i de l’amor parteixen aquestes creences) .

En aquests actes, l’Església és el punt de trobada de la meva família, és el punt de trobada d’una part de la societat que vol viure com jo (i crec que som molts) i és el punt de trobada d’una educació i no vol dir que aniré rera de capellans (disculpa Ramon, però tu una gran excepció) ni de costums obsolets i que ja s’han passat de frenada tres pobles. La negació és el que mata l’Església. Cal ser positiu. SIEMPRE POSITIVO!!!