Avui torna a ser un d’aquells dies feliços (qui no sap ser feliç pitjor per ell!) en què la meva filla fa anys.
Possiblement es pot dir que ha acabat la seva llicenciatura (encara que a ella no li agrada que es digui) i és un motiu de felicitat afegit.
Va nàixer que encara no sonaven els petards, però segur que ella va ser el primer gran petard del dia. Va omplir un gran espai d’angoixa que en aquell moment tenia amb la meva mare i sempre ho ha omplert tot.
Sóc molt feliç amb els fills i no entenc la gent que no en vol tenir o que espera els darrers moments possibles de la seva vida per buscar-ne un, com si fer un fill fos una obligació que si cal es fa a última hora (no sigui dit que no n'hem fet cap).
Sempre que hem fet coses m’agrada fer-ho amb ells i encara que sigui escàs, poder els hi ensenyar coses, espais, coneixements, vivències. Ells sempre han respost correctament i crec que ens ho hem passat molt bé.
Ara ja s’han fet grans i arriba la serenor (com diu en Llach: del capvespre) i poder-los veure com han crescut, com van per la vida, com és saben defensar i tot el que han aprés, és un motiu d’orgull i de pensar que quelcom has fet bé a la vida (que no és prou!!!).
Ara, a més, hi ha el net i encara el puc atrapar!!!
