Viatge a Aranda de Duero

Dia 13/06/2011

El viatge de tornada, com tot els viatges de tornada, és trist i tranquil.
Poc dura l’alegria a casa dels treballadors, i tots cap a casa que l’endemà cal tornar a la feina.
Això si, abans de partir de l’hotel hem fet la fotografia del grup amb les motos.



Han quedat les bases posades per un possible Bordeaux, abans de Chicago-New York. N’estic frisant!!!



The End.

Pere Font.

Viatge a Aranda de Duero

Dia 12/06/2011

El dia, meteorològicament parlant, encara és millor. Ens ve a buscar en Roberto per anar a Àvila.



Mils d’ocells volen sobre les muralles en arribar. La ciutat és maca i força ben cuidada. Tots els campanars tenen les seves cigonyes, que estan criant.
Visitem la ciutat, voltant pels seus carrers.



A l’hora de dinar ens espera el famós “chuletón”. No sé que pesava el meu, però sinó fos que tenia una mica de gust de petroli (després descobreixo que això se’n diu “Pat fuego”) és molt bo. N’hi ha que no és poden menjar.



Després d’una improvisada migdiada a la plaça de davant del restaurant anem cap a Segòvia.




Pel camí trobo el poble de “Madrona” i m’aturo a fer una fotografia (en sembla sorprenent que al mig de Castella i pugui haver un poble amb aquest nom. Miro a Internet i resulta que és un bon lloc per fer BTT).



A resultes de l’aturada, la Sara i jo, perdem la cua del grup i ens perdem dues coses: L’estrena de la Carme amb la seva moto, que segons ens explica se li ha desmaiat a mig revolt d’un carrer de Segòvia i el tancament del cotxe de la Lourdes dins d’un parc a pany i forrellat. Fora d’això, la cerveseta i els “lacones” de casa Cándido estan “fora de sèrie”.



El viatge de tornada a l’hotel és tard, però ens esperen amb la cuina oberta. En aquest moment aprofitem per acomiadar-nos d’en Roberto i donar-li les gràcies per ser tant bon guia i cicerone. Ha posat el llistó molt alt.



Després de sopar tothom està molt cansat i la gresca dura poc.

Pere Font.

Viatge a Aranda de Duero

Dia 11/06/2011

El toc de diana comença amb un dia esplèndid. Esmorzar i anem al centre d’Aranda de Duero per visitar la ciutat, admirar el primer plànol que hi ha documentat d’un poble i fer un tast, força espectacular, a les seves bodegues subterrànies.



Allí aprenem com cal inspeccionar un vi per tal de jutjar-lo. Això si, el fred també és força espectacular i va calant entre els assistents (diuen 14 graus!). Conclusió: Si el vi t’agrada és bo, si no és dolent.



Com és d’esperar a l’hora de dinar hi ha “lechazo asado i chuletillas de cordero” (lletó rostit, però no sona igual i segur que no és tant bo!). Aquí se'ns uneixen la Lourdes i la Merxe que han arribat en cotxe.

Després anem a Santo Domingo de Silos per visitar el seu monestir i sobretot el seu claustre. A l’anada es fa volta ràpida i tenim el primer lloc a la graella de sortida.



Al comiat, uns prefereixen escoltar els frares del convent i altres prefereixen escoltar la natura. Tot és qüestió de gusts.



De nou ens posem en ruta i anem a Lerma (ciutat prop de Burgos i amb un palau ducal que avui dia està convertit en un parador nacional).
Allà hi ha muntat un sarau amb les tropes franceses que van envair els espanyols el segle XIX. Estan fent un quadre recordatori del fet històric.



Nosaltres anem a comprar uns pastissos a les monges del poble (curiosament no les pots veure i et venen el producte amagades darrera una espècie de distribuïdor). Aquests pastissos són saquejats dintre el parador amb les begudes corresponents. El cansament fa que arribi l’hora tonta i tots som coronats (millor veure les fotos).





Un sopar de germanor tanca el dia, però en arribar a l’hotel i sota la influència d'alguna beguda espirituosa, l’Adolf ens treu el seu millor repertori d’acudits. Si jo tingués una barra d’or de pam per pam…



Pere Font

Viatge a Aranda de Duero

Dia 10/06/2011

Amb la pluja com a acompanyant hem sortit de casa nostra el divendres al matí. Per sort, a la primera aturada a la gasolinera de Rajadell, tant molest seguidor, ja ens ha abandonat.
Allí, amb més o menys puntualitat, ens hem trobat tots. Dotze persones en 11 customs. El grup fa goig i a més, hi ha tres conductores.




La primera parada és per dinar a prop de Saragossa, però la primera de veritat és a Burgo de Osma (Província de Sòria) on tenim el primer contacte amb en Roberto, que abans s’havia reunit amb nosaltres amb la seva BMW, més de pressa que corren.



Aquesta ciutat alt-medieval ens ensenya el seu patrimoni arquitectònic ben conservat. Fem la cervesa per agafar forces fins a Aranda de Duero (Provincià de Burgos i capital de la comarca Ribera del Duero), on ens esperen a l’hotel/celler Torremilanos.



Dutxa ràpida i a fer la primera visita. Els cellers de l’hotel i el seu guia ens entretenen fins l’hora d’anar a sopar. L’Adolf està ocupat en fer preguntes al nostre orador (una mica encallat, tot sigui dit de passada) que no sap per on sortir se'n.



Al menjador ens trobem amb la Virginia i l’Uli (Pablo) que sembla que serà bastant més ràpid que el seu pare (sort que ja no estarem per fer curses).
El sopar és memorable amb la gran actuació del Mag Eduard. Amb un parell de trucs es va posar l’auditori a la butxaca.



Pere Font.

Adéu Big Man

Hi ha gent que no s’hauria de morir fins que no és morís la seva obra. Aquest és el seu cas, no m’imagino una E-Street Band sense ell. O potser ell l’ha matat!

Sigui com sigui quan el vèiem allà dalt, immens, amb el seu saxo, sabíem que el ritme començava i ja era difícil aturar aquella allau de so.

Encara recordo el dia que el vaig conèixer, al Camp del Barça, amb “Tunel of Love”. Em va impressionar!

Des de llavors, tots l’hem buscat a l’escenari quan anem a veure el Boss. Vaig tenir una gran decepció el temps que va decidir prescindir d’ells, ja que ells són la seva ànima.

Se'ns dubte, aquesta ànima ha quedat molt tocada, no sé si de mort, però costarà molt ocupar el seu lloc, i no per mida corporal, sinó per la mida de la seva humanitat.

Adéu Clarence!!!

Les sentències són igual per a tots.

Fa uns dies en Vicent Sanchis (articulista del diari Avui), a propòsit de la legalització de BILDU pel Tribunal Constitucional, es lamentava que el Partido Popular no estès conforme amb aquesta sentència i els desqualifiqués, i en canvi quan el mateix tribunal va escapçar l’Estatut, estesin tant contents i celebressin la seva integritat. O tots moros o tots cristians!

Ara ell fa el mateix amb el cas del gendre dels Tous. No li agrada la sentència, perquè no és la que ell havia pensat i els jurats populars de poca cosa serveixen, ja que es deixen influenciar per les circumstancies del possible delicte.

No entraré a discutir si el mort, o presumpte assassinat, era una germaneta de la caritat o era un immigrant albano-kosobar que admirava molt l’arquitectura i estava en el lloc dels fets sense més intenció que bocabadar-se davant de la bellesa de les edificacions existents, però el que si és clar és que si el jurat popular l'ha declarat “no culpable”, ara no busquem tres peus al gat i acceptem la sentència, sinó estem fent el mateix que els nostres amics del PP.

El problema radica en què tots ens fem una idea de la nostra sentència tant si es tracta d’un estatut com si es tracta d’un possible assassinat. Ens costa acceptar el veredicte dels demés, però el que no és pot és desqualificar el que no t’agrada senzillament perquè no és el que jo havia pensat.