No calen més comentaris: Catalonia is not Spain!!!

“Españolito que vienes al mundo te guarde Dios,
una de las dos españas ha de helarte el corazón”

Antonio Machado.

De l'Osona a la Garrotxa.

El grup al santuari dels Munts

Diumenge passat, 02/10/2011, de nou vàrem tornar a posar les motos en marxa per fer una trobada dels Cabrerès 66.

El punt de reunió, i ara ja el conec, va ser a Can Pamplona. Onze motos i 16 “okupes”. Perfecte!

El primer trajecte va ser per esmorzar al Santuari dels Munts. Bon recorregut i meravellosos paisatges.
L’esmorzar més votat van ser els “ous ferrats amb beicon”. No està malament per començar!

Cerveseta a Vallfogona del Ripollès

Després ens vàrem dirigir a Vallfogona del Ripollès, on hi ha un biker-bar molt ben situat. Cerveseta i a seguir la ruta.

Les motos

Per primer cop vaig passar pels túnels de Bracons. Autèntica obra d’enginyeria. Sensacional.

I per acabar, anem a Taradell on la Montse i el Fredi tenen una casa i ens van fer d’amfitrions. Carn a la brasa, amanida, embotits, ets. Tot ben regat i postres al final. Vàrem estar com reis (però no els d’Espajnya, que són gilipolles. Aquesta frase potser que em porti a la presó, ja que ara si et cagues amb ses majestats t’apliquen la llei antiterrorista. Viure per veure!).

Els xef`s

Els comensals

A la sobretaula en Fredi ens va passar el famós, i no menys esperat, vídeo de la Route 66. Va ser un plaer poder reviure altre cop tant bon viatge.
Entre línies, i per sorpresa meva, vaig entendre que l’any vinent no hi ha viatge a Chicago (?) i tot quedarà amb un desplaçament a la Aquitània.

Mals temps s’acosten i en mals temps estem!

Persones sensates

Meredith Kercher era una estudiant d’Erasmus a Perugia. Vivia en un pis amb la seva companya Amanda Knox. Un dia va aparèixer assassinada i va ser inculpada la Meredith i el seu xicot, Raffaelle Sollecito. Un tribunal els va declarar culpables i els van imposar 26 i 25 anys de presó respectivament. Això passava a l’any 2009.

Ara un altre tribunal els ha exonerat, per una causa que no ve al cas.
En sortir del judici l’advocat defensor, Carlo dalla Vedova, i ser qüestionat sobre la seva victòria i la de la seva clienta, no es va deixar portar per l’eufòria del moment i va reflexionar que ningú havia guanyat, sols s’havia reparat un error judicial i que calia no oblidar la víctima, ni la tragèdia de la família.

Sens dubte és una resposta sensata que amb tota seguretat ve d’una persona assenyada. Cal reflexionar sobre les situacions en què ens trobem, saber valorar el bé o el mal que pots produir i saber buscar la contesta més adient a cada cas.

Aquesta pràctica sembla estar cada cop menys en us. Cada vegada és veuen més situacions irreflexives, absurdes, mal portades i mal resoltes.
Cal tornar a la sensatesa i pensar una mica en els demés.

Segur que això no ens farà cap mal.

La mala educació

A voltes el nivell de mala educació de certs personatges, amb “ego” elevat, pot arribar a límits insospitats. Aquest és el nivell del Sr. Manuel Fuentes a l’entrevista al Sr. Vicenç Navarro (http://www.catradio.cat/audio/562842/Entrevista-a-Vicenc-Navarro).

Cal recordar que aquest darrer és catedràtic de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra. Ell és periodista.

Sembla que la guerra, pel que es va dir, ve de lluny, per les formes i pels fets.
Telefonar algú, demanar-li opinió, no deixar-lo parlar, intentar deixar-lo en evidència i penjar-li el telèfon, és un fet que Catalunya Ràdio no és mereix.

Crec que caldria prendre mesures. Després l’audiència baixa i no sabem perquè.
Antoni torna!!!

Cal explicar quines són les solucions.

Crec que un mal del món actual és que tothom vol donar diagnòstics, però ningú dóna solucions. És fàcil dir que tot va malament i no aportar cap remei.

Aquesta és la situació que vivim amb els nostres polítics, amb els indignats, amb els sindicats, amb la patronal, etc.
Molt explicar el que passa, encertat o no i que ja ho sabem, i cap solució.
Només sento dir que això no s’ha de fer, que allò és una bajanada, que l’altre és incomprensible, però ningú diu: Jo ho faria així!

I quan un ho fa, ens el mengem viu.
No vaig votar l’actual President de la Generalitat, però veig que està buscant remei a la nostra situació, que no és fàcil, però ho fa.

I com diem els catalans: I els demés? Anar-hi anant!!!
Per a mi, només cercant problemes.

Alpe d'Huez, aconseguit!

Si, s’ha aconseguit, i potser més fàcil del que m’esperava.
Hem fet un petit escalfament prop de Le Bourg d’ Oisans i hem enfilat la pujada cap a Alpe d’Huez.
El començament és molt dur amb rampes que et tenallen les cames, però al mateix temps veus que l’alçada respecte al poble d’Oisans augmenta d’una manera vertiginosa.
Després entres en una fase d’estabilització, tant de ritme de pedalada com de ritme cerebral, que et va portant cap el cim. Sols et distreu el paisatge i curiosos que hi ha per la carretera.
De sobte et trobes a mitja ascensió i et dius que ja no pots fallar.
Normalment hi ha un punt on el dolor de les cames et fa dubtar de seguir, però això, aquest cop, no m’ha passat i m’he trobat a la zona habitada del cim sense grans dificultats.
Allí m’esperava en Joan i junts en fem els últims metres per dintre del poble (potser uns 1500 metres).



Fotos de rigor, esmorzar i cap avall, que com diem els ciclistes “és gratis”.
El temps ha estat molt bo, assolellat, però no massa calor. Això ha fet que ens animéssim a fer “Le Galibier” per la cara de Villar-d’Arene, passant pel Col de Lautaret.
És llarg i esgotador, però el paisatge s’ho val. Estàs al paradís, però cansat com un “burro”. Quan arribes a dalt hi ha sorpresa. De la porta del túnel surt una carretera acabada d’asfaltar, sense cap pintura ni protecció, d’un quilòmetre de llarg, amb unes rampes de vertigen. Si la fas: PREMI!!! Ets al cim de veritat i des d'allí veus les dues valls i tot el massís del Grand Galibier.



El diumenge ens vàrem llevar molt d’hora per acompanyar en Joan a Saint-Michel-de-Maurienne. Allí el vaig deixar i acompanyar (jo en cotxe) a l’ascensió del Télégrafe i Galibier per l’altra cara. Tot un èxit!
Ha estat un cap de setmana molt profitós i amb reptes que s’han acomplert.
Que bonic seria tot si sempre la vida fos així!!!

Fer el cim!

Una bona afició que tinc és el ciclisme. Et porta moltes satisfaccions i pots veure llocs que, segurament, mai aniria. Per això, jo dic que sóc un cicloturiste empedreït, turisme sobre bicicleta i a més fas salut (o això sembla). També pots dir que no contamines, encara que d’això tindria molt que parlar (els gasos de la panxa poden ser mortals).

Aquest fet fa que tingui molta il·lusió a pujar tres ports de muntanya mítics: Lagos d’Enol, Tourmalet i Alpe d’Huez. No sabria dir perquè, però són aquest tres i no altres.

El primer va caure ara fa 7 anys, amb el meu bon amic Pere. Ens vàrem apuntar a una clàssica cicloturística que després de fer 100 quilòmetres per Astúries et feien pujar els “Lagos”. La vaig acabar d’esma. Sort que hi havia molta boira baixa i no veia res de res, només el tros de carretera que trepitjava. Després de dues o tres hores de pedalejar em vaig trobar a dalt, al costat dels llacs (que quasi no es veien). Va ser una satisfacció molt gran, però el cansament no em va deixar celebrar excessivament la victòria.



El Tourmalet va caure ara fa sis anys, al costat d’un altre bon amic, en Joan.
És, potser, el port més mític de tots els que es fan en bicicleta. Quasi tothom el coneix i és el que causa més respecte quan dius que l’has pujat. Realment és una ascensió molt dura per un cicloturiste com jo, però és la primera vegada que m’he emocionat en arribar al seu cim, en veure el monument al ciclista amb la seva cara desfigurada pel cansament.



Aquest cap de setmana tindré l’ocasió de complir amb el tercer port: Alpe d’Huez. També m’acompanyarà en Joan. Ja l’he resseguit amb el cotxe i és molt dur, però assequible. No podrem fer tota la ruta, que ens havíem proposat d’entrada, perquè hi ha molts túnels i semblen força perillosos. No volem córrer cap risc. Però l’ascensió a Huez la farem i potser que després fem “Le Galibier”. Ja veurem, però al menys s’intentarà!

No és possible el que he vist!

Arribem a un peatge d’autopista francesa.
En aquest peatge se li paga a una màquina amb targeta de crèdit.
Davant tenim un cotxe amb matrícula d’Espajnya.
Estem una bona estona aturats darrera d’ell. No sabem que passa.
En aquestes que baixa un personatge del cotxe. Del seient de l’acompanyant.
El personatge és grassonet, baixet i panxut.
La panxa l’ensenya per sota d’una samarreta que li va curta.
També porta pantalons curts i per acabar d’arreglar-ho va en xancletes.
Tot un personatge “d’Spain is different”
La cua de cotxes comença a ser una mica llarga.
El personatge, des del seu lloc al costat del cotxe, és mira tota la cua.
I deixa anar:
- Niño dale pa tras, too pa tras, no tiqueto!

Ens quedem enfadeïts de tanta superioritat. Això si que és saber dominar la situació.
Viva Espajnya!

Us juro que és veritat i que així va passar.

Viatge a Aranda de Duero

Dia 13/06/2011

El viatge de tornada, com tot els viatges de tornada, és trist i tranquil.
Poc dura l’alegria a casa dels treballadors, i tots cap a casa que l’endemà cal tornar a la feina.
Això si, abans de partir de l’hotel hem fet la fotografia del grup amb les motos.



Han quedat les bases posades per un possible Bordeaux, abans de Chicago-New York. N’estic frisant!!!



The End.

Pere Font.

Viatge a Aranda de Duero

Dia 12/06/2011

El dia, meteorològicament parlant, encara és millor. Ens ve a buscar en Roberto per anar a Àvila.



Mils d’ocells volen sobre les muralles en arribar. La ciutat és maca i força ben cuidada. Tots els campanars tenen les seves cigonyes, que estan criant.
Visitem la ciutat, voltant pels seus carrers.



A l’hora de dinar ens espera el famós “chuletón”. No sé que pesava el meu, però sinó fos que tenia una mica de gust de petroli (després descobreixo que això se’n diu “Pat fuego”) és molt bo. N’hi ha que no és poden menjar.



Després d’una improvisada migdiada a la plaça de davant del restaurant anem cap a Segòvia.




Pel camí trobo el poble de “Madrona” i m’aturo a fer una fotografia (en sembla sorprenent que al mig de Castella i pugui haver un poble amb aquest nom. Miro a Internet i resulta que és un bon lloc per fer BTT).



A resultes de l’aturada, la Sara i jo, perdem la cua del grup i ens perdem dues coses: L’estrena de la Carme amb la seva moto, que segons ens explica se li ha desmaiat a mig revolt d’un carrer de Segòvia i el tancament del cotxe de la Lourdes dins d’un parc a pany i forrellat. Fora d’això, la cerveseta i els “lacones” de casa Cándido estan “fora de sèrie”.



El viatge de tornada a l’hotel és tard, però ens esperen amb la cuina oberta. En aquest moment aprofitem per acomiadar-nos d’en Roberto i donar-li les gràcies per ser tant bon guia i cicerone. Ha posat el llistó molt alt.



Després de sopar tothom està molt cansat i la gresca dura poc.

Pere Font.

Viatge a Aranda de Duero

Dia 11/06/2011

El toc de diana comença amb un dia esplèndid. Esmorzar i anem al centre d’Aranda de Duero per visitar la ciutat, admirar el primer plànol que hi ha documentat d’un poble i fer un tast, força espectacular, a les seves bodegues subterrànies.



Allí aprenem com cal inspeccionar un vi per tal de jutjar-lo. Això si, el fred també és força espectacular i va calant entre els assistents (diuen 14 graus!). Conclusió: Si el vi t’agrada és bo, si no és dolent.



Com és d’esperar a l’hora de dinar hi ha “lechazo asado i chuletillas de cordero” (lletó rostit, però no sona igual i segur que no és tant bo!). Aquí se'ns uneixen la Lourdes i la Merxe que han arribat en cotxe.

Després anem a Santo Domingo de Silos per visitar el seu monestir i sobretot el seu claustre. A l’anada es fa volta ràpida i tenim el primer lloc a la graella de sortida.



Al comiat, uns prefereixen escoltar els frares del convent i altres prefereixen escoltar la natura. Tot és qüestió de gusts.



De nou ens posem en ruta i anem a Lerma (ciutat prop de Burgos i amb un palau ducal que avui dia està convertit en un parador nacional).
Allà hi ha muntat un sarau amb les tropes franceses que van envair els espanyols el segle XIX. Estan fent un quadre recordatori del fet històric.



Nosaltres anem a comprar uns pastissos a les monges del poble (curiosament no les pots veure i et venen el producte amagades darrera una espècie de distribuïdor). Aquests pastissos són saquejats dintre el parador amb les begudes corresponents. El cansament fa que arribi l’hora tonta i tots som coronats (millor veure les fotos).





Un sopar de germanor tanca el dia, però en arribar a l’hotel i sota la influència d'alguna beguda espirituosa, l’Adolf ens treu el seu millor repertori d’acudits. Si jo tingués una barra d’or de pam per pam…



Pere Font

Viatge a Aranda de Duero

Dia 10/06/2011

Amb la pluja com a acompanyant hem sortit de casa nostra el divendres al matí. Per sort, a la primera aturada a la gasolinera de Rajadell, tant molest seguidor, ja ens ha abandonat.
Allí, amb més o menys puntualitat, ens hem trobat tots. Dotze persones en 11 customs. El grup fa goig i a més, hi ha tres conductores.




La primera parada és per dinar a prop de Saragossa, però la primera de veritat és a Burgo de Osma (Província de Sòria) on tenim el primer contacte amb en Roberto, que abans s’havia reunit amb nosaltres amb la seva BMW, més de pressa que corren.



Aquesta ciutat alt-medieval ens ensenya el seu patrimoni arquitectònic ben conservat. Fem la cervesa per agafar forces fins a Aranda de Duero (Provincià de Burgos i capital de la comarca Ribera del Duero), on ens esperen a l’hotel/celler Torremilanos.



Dutxa ràpida i a fer la primera visita. Els cellers de l’hotel i el seu guia ens entretenen fins l’hora d’anar a sopar. L’Adolf està ocupat en fer preguntes al nostre orador (una mica encallat, tot sigui dit de passada) que no sap per on sortir se'n.



Al menjador ens trobem amb la Virginia i l’Uli (Pablo) que sembla que serà bastant més ràpid que el seu pare (sort que ja no estarem per fer curses).
El sopar és memorable amb la gran actuació del Mag Eduard. Amb un parell de trucs es va posar l’auditori a la butxaca.



Pere Font.

Adéu Big Man

Hi ha gent que no s’hauria de morir fins que no és morís la seva obra. Aquest és el seu cas, no m’imagino una E-Street Band sense ell. O potser ell l’ha matat!

Sigui com sigui quan el vèiem allà dalt, immens, amb el seu saxo, sabíem que el ritme començava i ja era difícil aturar aquella allau de so.

Encara recordo el dia que el vaig conèixer, al Camp del Barça, amb “Tunel of Love”. Em va impressionar!

Des de llavors, tots l’hem buscat a l’escenari quan anem a veure el Boss. Vaig tenir una gran decepció el temps que va decidir prescindir d’ells, ja que ells són la seva ànima.

Se'ns dubte, aquesta ànima ha quedat molt tocada, no sé si de mort, però costarà molt ocupar el seu lloc, i no per mida corporal, sinó per la mida de la seva humanitat.

Adéu Clarence!!!

Les sentències són igual per a tots.

Fa uns dies en Vicent Sanchis (articulista del diari Avui), a propòsit de la legalització de BILDU pel Tribunal Constitucional, es lamentava que el Partido Popular no estès conforme amb aquesta sentència i els desqualifiqués, i en canvi quan el mateix tribunal va escapçar l’Estatut, estesin tant contents i celebressin la seva integritat. O tots moros o tots cristians!

Ara ell fa el mateix amb el cas del gendre dels Tous. No li agrada la sentència, perquè no és la que ell havia pensat i els jurats populars de poca cosa serveixen, ja que es deixen influenciar per les circumstancies del possible delicte.

No entraré a discutir si el mort, o presumpte assassinat, era una germaneta de la caritat o era un immigrant albano-kosobar que admirava molt l’arquitectura i estava en el lloc dels fets sense més intenció que bocabadar-se davant de la bellesa de les edificacions existents, però el que si és clar és que si el jurat popular l'ha declarat “no culpable”, ara no busquem tres peus al gat i acceptem la sentència, sinó estem fent el mateix que els nostres amics del PP.

El problema radica en què tots ens fem una idea de la nostra sentència tant si es tracta d’un estatut com si es tracta d’un possible assassinat. Ens costa acceptar el veredicte dels demés, però el que no és pot és desqualificar el que no t’agrada senzillament perquè no és el que jo havia pensat.

A l'amic Patiño.

Hi ha persones que formen part de la teva vida d’una forma poc visible, però inseparable, ja que han estat base de la teva educació, pel bo i pel dolent.
Aquest és el cas d’en Manuel Patino, professor de l’Escola Pia des de l’any 1964, provinent de la seva natal “Tacita de Plata”.
Es va estrenar amb un grup d’alumnes de 9 anys, temorosos dels mestres i ell hi col·laborava amb gran quantitat de regles de fusta trencades a les nostres mans. A les hores el mestre ho sabia tot i ho ensenyava tot, i amb la quantitat d’hores que estàvem al col·legi costava molt mantenir l’atenció dels seus pobres infants. Ell ho aconseguia. Per a mi sempre ha encarnat el tema d’en Joan Manuel Serrat: cançó per a la meva mestra (encara que fos un home).
En va quedar un bon record ja que en el fons era una bona persona, encara que seguia els mètodes de l’època. La seva forma d’ensenyar era clara i sabia donar el punt just d’èmfasi allà on calia.
Quan li va tocar ser el professor del meu fill vaig estar molt content. Penseu que jo no volia que trobés cap personatge d’una època tòrpida, fosca i espessa de l’ensenyament i de la història d’Espanya, però ell trencava aquest segell amb el seu tarannà dialogant.
Posteriorment vàrem seguir en contacte i vaig tenir l’honor de veure créixer els seus nets quan encara eren a la panxa de la seva mare.
Li agradava seguir els passos dels seus ex-alumnes i saber d’ells. Una vegada em va aparèixer a la consulta amb una fotografia arrugada i vella tota plena de xicots, perquè li recordés qui eren. Jo hi estava a la fotografia. Vàrem poder deduir la identitat de quasi tots els fotografiats.
Era un amant dels trastets vells i les armes blanques antigues. Més d’un cop m’havia obsequiat amb eines mèdiques de començament del segle passat. La pobra Mercedes no deu saber que fer amb tanta ferralla.
La seva llarga malaltia l’havia deixat cansat. Manolo descansa en pau. Et trobarem a faltar.