"Con la Ñ de España"

“El Procés” està marcant distàncies, i cada cop més desacomplexades.

A casa, per una raó de salut, des de fa molt temps bevem llet Puleva Omega 3. Sembla que la part d’Omega 3 que aporta va bé per reduir unes taxes de colesterol una mica altes. Tot sigui per la salut.

Però fa uns dies vaig veure que hi ha un canvi significatiu en la decoració de l’envàs. Hi apareix la “Ñ” amb la retolació de: “con leche 100% española”.

La meva primera pregunta és a què ve aquesta etiqueta?

Va dirigida als espanyols  perquè sàpiguen que no fan servir llet portuguesa, o francesa, o vés a saber  d’on, o va dirigida als espanyols perquè sàpiguen que no hi ha llet catalana.

En el primer supòsit, crec que no hi ha res a dir, però en el segon es deixaria clar que Catalunya no és Espanya i per això no es fa servir llet catalana, que trencaria l’etiqueta de 100% espanyola.

La veritat, el segon supòsit ja m’està bé, però que deixin de jugar amb nosaltres, i que ens expulsin del seu regne, al qual, queda clar que no ens hi volen.

El servei de neteja

Sens dubte la vida ens dóna arrossegades importants, i quan et passa et fa replantejar tot el teu comportament.
Els lectors del diari ARA, hem viscut les peripècies del seu director, ara ja exdirector, Carles Capdevila, i amb aquesta pulcritud de fets i de sentiments que té, ens ha anat relatant les seves peripècies per l'Hospital que l'estan tractant.
Fa pocs dies va tocar un tema, que com a metge ginecòleg que sóc, sé del que està parlant, i no puc estar més conforme amb ell.
Ja fa uns anys va aparèixer un article similar que em va fer pensar, i des de llavors sento un gran respecte per aquest col·lectiu. Aquest article preguntava de si algú sap el nom de la dona (normalment dona) del servei de neteja que treballa al teu racó d'hospital. Per sort jo el sé, però entenc que normalment no li donem el valor necessari, i sense aquest servei difícilment podrien treballar, i ho fan amb tota la prestesa, ganes i pulcritud de la qual són capaces.
Per això em permeto reproduir l'article d'en Carles Capdevila, suposo que em dóna el seu permís. Realment em va emocionar i tothom l'hauria de tenir en compte.

"La dona que somriu"

NETEJAR NO ÉS una feina ben valorada, i necessitem molta gent que ho faci. Fregar terres d’un hospital no és fàcil. Les dones de fer feines tenen horaris de bon matí, per no interferir en el ritme d’infermeria, irrompen en habitacions compartides, amb familiars que dormen al costat, i han d’entaforar la mopa en els espais buits que troben, a preu fet: hi ha moltes habitacions que esperen. És habitual que es limitin a saludar mecànicament i ofereixin un rostre de “Ja veus tu les ganes que tinc jo ara de fer això”, mentre superen una gimcana  de  traves  i  procuren  –amb poc  èxit,  tothom  té  pressa–  convence’ns que esperem uns minuts a trepitjar per allà on han passat.

Ella és diferent. Des del primer dia t’hi has fixat, costaria no fer-ho. Ella sempre somriu, amb un gest que li omple la cara i s’encomana, és impossible no correspondre-hi, encara que et trobi mig adormit, de mal humor o adolorit.  Somriu  quan  entra,  somriu  cada  cop que us creueu les mirades, somriu quan necessita que aixequis les cames per fregar per sota. Podria ser un automatisme, un acte teatral, però no ho és perquè  somriu  també  amb  els  ulls,  aguanta la mirada, i ho acompanya d’un “Bon dia” o un “Com està avui?” absolutament sincers, gens formals, de qui espera resposta. Amb el pas dels dies, somriu encara més quan et pot dir que comences a fer bona cara, que quin canvi, i només de sentir-ho encara la fas millor. Un altre dia et demana si aviat podràs tornar a casa, i t’il·lusiones, perquè ella d’això hi entén. No és una dona que frega, és una dona que busca als ulls dels pacients la seva veritat i els regala l’afecte del seu somriure. No sé si sap el bé que arriba a fer des de la seva tasca humil i poc agraïda.

No s’ha escrit en cap revista mèdica que la seva amabilitat sincera i radiant curi, però és de les poques medecines sense efectes secundaris i amb beneficis immediats.

CARLES CAPDEVILA (17/03/2017)

Gràcies Carles!!!

Famílies nombroses

Pertànyer a una família nombrosa és quelcom molt fàcil, sols cal tenir molts germans, però formar una família nombrosa ja és un altre cantar.

El primer que cal és tenir voluntat de fer-ho, i no tenir molts diners, ser de l’Opus o no sé quines bajanades més es diuen.

La voluntat és primordial i poder és el segon requisit.

La família nombrosa funciona diferent de les altres, hi ha molt més ordre, unes jerarquies entre germans i pares més profundes, un estar constantment pendent dels altres i, el “pal del paller” que n’és la mare, és inqüestionable, preciós, imprescindible.

Jo vinc d’una família de nou germans. Per desgràcia en falten els dos petits, nois. Això vol dir que ara som quatre noies i tres nois. Ben repartit!

Tens un grapat d’amics amb qui sempre hi pots comptar, inclosos els cunyats/cunyades, nebots/nebodes, nets/netes, renebots/renebodes, i la gran quantitat de persones que s’hi van afegint de mica en mica, les seves parelles. Ara quasi en som quaranta. Una festa amb tots junts és un espectacle, encara que comença a costar trobar un lloc per a tanta gent.

Si és tan bonic tenir tanta família, tants amics incondicionals, perquè no hi ha més famílies nombroses avui dia?

Això té dues respostes, la responsabilitat i l’economia.

Intueixo una falta de responsabilitat en les famílies que tenen molts fills, diuen uns. Que, els teus pares no tenien televisió?, diuen altres. Si, això m’ofèn quan m’ho diuen i jo sempre els contesto: I no pot ser que volguessin tenir molts fills, sense més. Per la família!!!

A la meva consulta molt sovint les mares de més de dos fills es queixen de com les tracten verbalment molts amics i coneguts.

És una xacra tenir fills? Quedes marcat tota la vida? NO. Quan tens molts fills és perquè vols, perquè el teu objectiu és formar una gran família i t’hi trobes bé amb ella. El teu esforç és gratificant i paga la pena. No hi ha res més bonic que una mare rodejada dels seus fills. Un, dos o tres. Ella sempre n’està orgullosa. Doncs ara imaginat nou!!!

Sens dubte l’economia és molt important, però crec que menys del que sembla. L’estil de vida d’una família nombrosa és molt diferent de les altres.

Un germà es cuida de l’altre. La roba passa per diverses mans, i no diguem les sabates, els joguets, tot. Les festes es fan a casa. Les vacances a un poblet proper. Et busques feines per mantenir-te i ajudar als pares. És un altre món.

El fet més important que ha fet desaparèixer les famílies nombroses és la incorporació de la dona al món competitiu de la feina. Molt sovint hi ha una incompatibilitat entre la progressió dintre de la teva professió i la maternitat.

A les feines més manuals i menys intel·lectuals encara hi ha la maternitat més primerenca. Quan la cosa es complica, l’edat de la mare augmenta. No et pots refiar dels avis perquè encara treballen. La famosa compatibilitat horària-laboral es fa impossible. La prova més clara és la mitjana d’edat de la maternitat en dones amb títols de carreres superiors (primer fill prop del 40 anys), i això dóna per un fill o com a molt dos (mitjana d’1,3).

No ens enganyem, tenir fills és bonic, mantenir-los és difícil, estar amb ells quasi impossible.

En una magnífica entrevista de Jorge Ramos a Joan Manuel Serrat, publicada al The New York Times i traduïda i re publicada per l’Ara, en Serrat ens fa saber que ell no és partidari de la independència de Catalunya, però si del dret a decidir: “Estic d’acord que les persones han de decidir sobre el seu futur, ..., això no vol pas dir que jo cregui que sigui convenient per a Catalunya independitzar-se d’Espanya”.

L’entrevista segueix i diu: “Segur que em posa en conflicte amb el 47% dels meus conciutadans que van votar a favor de la independència de Catalunya en les passades eleccions”.

Aquí és on jo trobo l’error. No, no el posa en conflicte amb molta gent que va votar independència. Al meu entendre es vota independència perquè no se’ns deixa fer un referèndum per saber quants la volem i quants no!

En tot cas el posa en conflicte amb el suposat 53% que volen seguir junts a Espanya sense preguntar. La situació és al revés, i aquest és el “quid” de la qüestió. No està clar quanta gent vol la independència perquè no se’ns deixa saber-ho. Espanya té por. 

Ell estarà d’acord amb mi que els catalans hem demostrat sobradament que som gent civilitzada, gent amb “seny” (aquesta cosa que els d’Espanya no saben traduir) i que no ataquem a ningú, sols volem saber!

Per aquest motiu jo no entraré amb conflicte amb en Joan Manuel Serrat, perquè tenim el mateix desig, voler saber, i l’única cosa que volem ara és que “Espanya escolti”

"Un any i mig" i "També això passarà"

M'agrada la gent que sap escriure i expressar les seves idees, i  si a sobre aquestes són les meves, millor!

Ho dic en referència als dos darrers llibres que he llegit. Dues autores catalanes, una molt coneguda per a mi i l'altra nova. Sílvia Soler i Milena Busquets han fet les meves delícies.

Sílvia Soler fa un retrat perfecte de la família quan els fills se'n van. Aquesta casa que es queda buida i és diferentment interpretada pel marit o la muller. Aquest saber posar les coses al seu lloc. Aquest punt d'interpretació de tots en cada moment. Expressar-ho amb elegància, sense escarafalls, tal com és. En definitiva, ens fem grans i veiem les coses de forma diferent!

Milena Busquets amb aquest retrat a la mort de la mare i aquesta radiografia d'una societat que no sap on posar els seus fills. Potser no tan elegant, però igual d’eficaç.

Dos llibres que descriuen la nostra societat, amb solvència i rigor.

La família és el nostre puntal, però molt sovint no sabem com viure-la. No sabem com acceptar que augmenta i disminueix, que creix i minva, que sempre es transforma, i en aquesta transformació està el joc.

Elles ho descriuen a la perfecció i per això recomano els seus llibres: "Un any i mig" i "També això passarà".

Jo també xiularia al rei!

Em produeix una profunda tristor veure com un partit de futbol, això si, molt polititzat, pot causar la reacció indigna, bruta, rastrera, de l’Espanya cavernària.
Comentaris fora de to, articles ofensius, programes de ràdio i televisió que en qualsevol altre país haurien estat censurats i castigats sense més dilacions.

Una Transició molt mal portada, molt mal resolta, ens ha deixat aquesta Espanya ronyosa, casposa, antiquada, fastigosa.
Els delictes s’han de fer pagar perquè el delinqüent sigui conscient de què ha fet i que sàpiga que en cap cas té raó. Cal fer-li veure que les seves accions estan totalment fora de lloc i que de cap manera se’n pot vanagloriar, i molt menys fer-ne acte de culte. 

I això és el que passa al país veí. Molts es creuen superiors als catalans i bascos sols pel dret de naixement. Perquè els seus pares van guanyar una guerra injusta, injusta com totes les guerres, i van aplicar el seu corró sanguinari a tota bèstia vivent. La seva cultura és de mires tan estretes que fan plorar.

Sóc conscient que ells pensen el mateix de nosaltres, però nosaltres no agredim i aguantem, pensant que un dia es farà justícia.

Independència ja!!!

Ara, tot solets, no la caguem!!!

En política catalana es pot parlar de sentit d'estat, però només ho fa el que juga totes les seves cartes a la idea de fer una nació independent, amb Estat.

No sé si l'exposició de fer un partit únic és perfecte, però si sé que em convenç molt més que la idea de dividir-nos, de què cadascú digui la seva i critiqui el de l'altre partit.

Anar a una fa por als que no ens volen. Saben que units podem amb ells, els aclaparem!

Ara no hem de parlar de com farem el país, ara hem de parlar de quin és el nostre país, perquè cal recordar que, ara per ara, no tenim país reconegut enlloc!

No podem d'un dia per l'altre declarar la independència, ens l'hem de guanyar dia a dia. Una llista única que guanyés les eleccions seria un passaport a la llibertat difícil de rebatre.

Una victòria de diversos partits independentistes serà revocada per falta d'unanimitat, sense comptar que tothom voldrà el protagonisme (que ja ens coneixem!).

El protagonisme sols és del poble, i algú ens ha de representar a tots, els que ens volem separar d'Espanya, sota un únic paraigües.

És evident que hem de fer unes eleccions com si fos un referèndum, ja que no els el deixen fer. A les hores hi ha d'haver el partit del si i, si potser, molts partits del no. El simulacre de referèndum sols ha servit per saber quants som els del si convençut, però no ens diu que faran els del "si però potser" i els indecisos, ni quants són els del no disposats a votar en contra.

No la caguem, i que l'afany de protagonisme d'alguns no acabi amb el protagonisme de tot un poble sobirà!

Viatge a Cap Nord

Diumenge, 3 d'agost. Terrassa a Clermont Ferrand:

Ha començat el nostre viatge cap a la Lapònia finlandesa i Cap Nord.
El dia ha estat de conducció sense incidències fins a Clermont Ferrand. Hem fet una parada per dinar al pont de Millau. Dinar és un dir, ja que sols tenen una espècie de cucurutxos que omplen amb diferents ingredients, com si fos un gelat. El meu és de llenties amb vedella tipus "roast beef". Tot regat amb un deliciós suc de poma ("és el que hi ha").
L'hotel de Clermont és al nucli antic i costa d'arribar-hi. Un cop allà marques un "sant i senya" al porter automàtic i se t'obra la porta. No hi ha ningú! A la bústia hi ha un sobre amb el meu nom i la clau. Ja t'ho faràs! La veritat és que l'hotel és molt agradable i ben reeixit. Ens ha agradat molt.
Quan baixem a visitar la ciutat i sopar, ens trobem l'amo. Fa la impressió que dintre de l'hotel (Cinc habitacions) ho és tot. De la neteja al manteniment. De conserge a comptable. Etc.
Clermont és bonic, encara que molt abandonat. Sembla que la crisi hi ha fet estralls. Té dues esglésies que no estan malament. Al centre del centre hi ha la zona d'oci i restaurants. Anem a un que ens ha aconsellat l'amo de l'hotel. Hi sopem molt bé i força romàntic. Un encert!
La nit és tranquil·la.

Dilluns, 4 d'agost. Clermont Ferrand a París: 

L'únic empleat de l'hotel ens espera per l'esmorzar (bé!) i per cobrar (no tan bé, però s'ha de fer).

Agafem el cotxe i cap a París. Hi arribem a primera hora de la tarda. Després de deixar-ho tot a l'hotel, fem una llarga caminada des del Louvre fins a l'Etòile. D'allà tornem a la Concorde i travessem el Sena. Fem via cap a Saint Germain de Prés, on sopem a una braseria a peu de carrer, i de nou caminem fins a l'Ile de la Cité. Notre Dame està espectacular!

Al final arribem de nou a l'hotel, força cansats, i plens de ganes de seguir el viatge.

Dimarts, 5 d'agost. París a Reims:

Anem una mica tard de bon matí. En aquesta vida tot no pot ser. Si estàs cansat, dorms!

Ens acomiadem de l'hotel i agafem el cotxe per anar a "Le Sacre Coeur". És una zona, valgui la redundància, que em té el "cor robat". Per sort, trobo aparcament prop de la plaça du Tertre. Visitem l'església i la Sara es troba una amiga com aquell que està a la placa Vella. Hola, que fas aquí? Res, passava i t'he vist! Increïble, però el món és petit.

Després de la visita, fem un Hard Rock. Hamburguesa genial, música millor i per postres hem trobat aparcament davant mateix.

En sortir passem per Harley Davidson i trobem unes samarretes al·legòriques al segle de la primera guerra mundial que ens agraden.

Fem via cap a Reims. Només arribar intentem visitar Ruinart ens ho han aconsellat), però res, tot ple. Anem a Pommery, i casualitats de la vida, comença una visita i ens hi podem afegir. Arribar i moldre! La visita està bé, però no paga massa la pena si has visitat una bona cava catalana. En sortir "ens obliguem" a provar el "Louise Pommery". Quina mala sort, "amb el dolent que és!".

Cerquem l'hotel ("cutre salsitxer") i sortim a visitar la ciutat i sobretot la seva bombardejada catedral. Està tancada. Aprofitem per sopar i anar a dormir.

Dimecres, 6 d'agost. Reims i Epernay:

Passem el dia a la Champagne. Primer, un bon amic de la consulta, ens ha concretat una visita a Henry Giraud (cava petita però prestigiosa). Hi arribem a 2/4 d'11 i allí ens espera un enòleg, jove, de la casa, per ensenyar-nos la cava (poca cosa ens ensenya) i fer-nos un tast de xampanys (això sí que ho fa àmpliament). Acordem que el xampany fet només amb "pinot noir" (aposta valenta segons ell) és el millor (confirme'm la seva aposta).

Sortim fem una volta en cotxe pels dominis de Möet Chandon. És envejable. El nostre amic ens diu que cada hectàrea de terreny val més d'un milió d'euros!

Tot això està a Epernay, el cor vitícola de la Champagne. Dinem ecològic i vegetarià en aquest poble, i en acabar anem a la casa Möet Chandon a fer la visita de rigor. Tampoc ens ensenyen res de l'altre món, però veus com són les caves pròpiament dites.

També intentem anar a Veuve Clicquot, però és massa tard.

Per això tornem a Reims i visitem la Catedral. Gran, impressionant, però molt fosca. Té una mostra interessant del bombardeig que va patir a la Primera Guerra Mundial.

Per sopar trobem una Braseria Flo (sí, la que també està a Barcelona). Sopem amb xampany, que un dia és un dia, i en la terra d'aquest fruit cal quedar bé.

Dijous, 7 d'agost. Reims, Kerpen a Bremen:

Ens llevem d'hora per anar a Kerpen, poble natal d'en Michale Schumacher. Hi arribem a l'hora de dinar, i així ho fem a la Piazza, restaurant del Kart Center. Després, amb l'ajuda de la Sara, m'apunto i faig una tanda d'entrenament de kàrting. Quedo el setè a la graella de sortida, amb un temps de 65'' per volta. Llàstima, m'agradaria haver baixat del minut!

Mentre la Sara va de compres Michael Schumacher, jo faig una becaina per preparar la tirada de la tarda fins a Bremen.

Hi arribem tard. Tenim habitació en un hotel prop de l'aeroport. No veiem res de la ciutat. Sopem al mateix hotel i anem a dormir.

Divendres, 8 d'agost. Bremen, Hamburg a Copenhagen:

De bon matí passem per Hamburg, per anar a la zona portuària i visitar el que queda del StarClub, on varen començar els Beatles. Sols hi ha una placa commemorativa.

El passeig pel port és força distret i demostra una ciutat amb molta activitat marítima.

A migdia sortim cap a Copenhagen. Al final decideixo fer-ho tot per carretera. És més llarg, però t'estalvies l'enrenou d'agafar un ferri i, segurament, es guanya temps. 

Hi arribem amb temps suficient per visitar el centre de la ciutat i anar a sopar al Hard Rock.

L'hotel està dintre d'un complex esportiu i de festa nocturna ("chill out"). És una cosa molt rara i indigne de què sigui ofert per Booking. A la nit, fins a les tantes de la matinada (quan les petites ja són grans) hi ha un soroll infernal.

Dissabte, 9 d'agost. Copenhagen a Stockholm:

Com que el soroll no ens ha deixat dormir, quan aquest ha parat hem aprofitat per descansar. Total, hem començat el dia tard!

La jornada ha estat de conducció. Això sí, hem passat pels quasi vuit quilòmetres de pont de Copenhaguen a Malmö. Impressionant. Vist aquest i vist el Golden Gate, què té l'americà per ser tan famós?

Més de 650 quilòmetres han fet que l'arribada a Stockholm fos més que desitjada.

Mentre hem visitat el centre, hem aprofitat per sopar i provar per primer cop el salmó d'aquestes terres. Força bo i molt interessant com el tallen, perquè no et trobis cap espina. Viure per veure!

El detall del dia ha estat que no hem pogut visitar el palau reial d'Estocolm perquè a la seva rodalia hi fan un concert rock. De tot en diuen rock!

El detall és que per accedir-hi et donen un pilot de preservatius! O ens han vist molt joves o molt marxosos!

Diumenge, 10 d'agost. Stockholm a Örnsköldsvik : 

Avui sí que hem dormit bé. A més a la nit a fet una bona tromba d'aigua i ha refrescat força.

Esmorzem a l'hotel i després passem una autèntica "gim-kama" per sortir d'Stockholm. La sortida principal està tancada per obres i no sé com dir-li a la senyora del GPS que per allà, no! Al final me'n surto i fem via cap a Örnsköldsvik.

El paisatge cada cop és més el que esperàvem. Llacs, molts avets i el nostre senyal preferit, l'ant que sembla "begut". 

És curiosa, fa com llàstima. El pobre animal no s'aguanta dret o això sembla.

Hi ha moltes obres a la carretera. Això fa que tinguem el primer petit incident (espero que sigui petit i no es faci gran). Com que hi ha molt asfalt nou, els cotxes aixequen moltes pedretes ("xines") i una ha impactat amb tanta força al vidre de davant del cotxe que li ha fet una clara esquerda. Com si fos un petit tret de pistola, però, lògicament, no ha perforat el vidre. En cas contrari la Sara ja no ho explicaria, ja que anava directa al seu cap, com el Felipe Massa!

Arribem a aquest poble de nom impronunciable i cerquem l'hotel. És impressionant, nou i molt ben equipat. Ens traiem el mal gust de dies anteriors.

Voltem pel poble i sopem a un restaurant italià. Ens posen un cérvol a la brasa que és sensacional!

En acabat de sopar, sembla que hem cridat l'atenció d'un client del lloc i se'ns dirigeix per saber de nosaltres. Té força xerrera, en castellà, i ens explica moltes coses. La més interessant és que Suècia té nou milions d'habitants i gestionar una nació com aquesta és relativament fàcil, i com que hi fot un fred de "collons", ningú s'atreveix a anar-hi a viure o sigui a immigrar. En canvi països com França, Espanya o Itàlia, amb el merder de gent que hi ha, i el seu clima, tothom s'atreveix!

Al final aconseguim anar a dormir.

Dilluns, 11 d'agost. Örnsköldsvik a Rovaniemi:

Avui tinc dues coses a explicar, a part dels quilòmetres per carreteres en obres, de carril doble "ara uns ara els altres".

La primera i més important és que hem canviat l'objectiu del nostre viatge. Per un excés de quilòmetres havíem descartat anar fins al Cap Nord. A més, molta gent, ens ha dit que allí no hi ha res.

En una zona de descans, hem trobat una parella de Rubí, que fa el viatge cap a Cap Nord. Ens han explicat que ja van fer el viatge fins a Rovaniemi fa uns anys i que els van convèncer per no seguir més amunt. Però des d'aquell moment es van quedar amb la sensació de viatge incomplet, i per això el tornen a fer ara.

Això ens ha fet pensar força i al final, prèvia consulta via WhatsApp amb els nostres, hem decidit anar-hi.

La segona és que m'han fet la primera fotografia del viatge a dalt del cotxe (que jo en sigui conscient). Totes les hem fet a baix del cotxe, però a Finlàndia s'entesten a fer-te fotos quan vas en cotxe i al final, en una distracció, me l'han fet! Ja veurem com hem quedat!

De totes maneres, l'arribada a Rovaniemi ha estat tranquil·la. Ens allotgem en una cabana del "Santa Claus Park". Molt bonic. 

Com que té cuina hem anat a un supermercat a comprar queviures i fins dimecres viurem dels nostres recursos culinaris.

Dimarts, 12 d'agost. Rovaniemi:

Dia de descans al costat de Santa Claus, al "Holiday Village".

Després d'esmorzar hem anat a veure a Santa Claus. Ens esperava en el seu rebedor. Parla força bé el castellà i té un català gens menyspreable. Coneix el Marc Márquez (de qui ha fet molts elogis), el Dani Pedrosa i, com no pot faltar, el Messi. Això si, crec que és "culer" (per tot el que ha dit).

Després hem circulat fins a Rovaniemi per conèixer la ciutat. Res de l'altre món. Cal entendre que són pobles d'hivern i a l'estiu estan pansits.

A la tarda hem descansat i passejat pel Village. En entrar a visitar una tenda de correus de Santa Claus, la Cristina ens ha atès molt amable. Ens ha explicat que és catalana i que porta allà treballant més de deu anys. Jo li he fet el comentari que avisaria a en Miquel Calzada i ella ha respòs que va ser la primera de sortir a "Afers exteriors". Que petit és el món!

Com que la cabana té sauna pròpia, l'hem aprofitat, que sempre va bé suar una mica.

El sopar, romàntic, a la cabana amb salmó i cava.

Dimecres, 13 d'agost. Rovaniemi a Cap Nord-Honningsvåg:

Només veure el paisatge que hem assaborit durant tot el dia hem tingut clar que aquesta era l'aposta bona: Anar a Cap Nord.

Ens hem llevat d'hora. El viatge és llarg perquè són quasi 700 quilòmetres per carreteres no gaire bones, d'un sol carril, però per sort força rectes i amb molt poc trànsit.

El paisatge, com més lluny, més espectacular. Hem entès perquè hi ha tant senyal de compta amb els ants i cérvols, n'està ple!

Tota la costa, malgrat el mal temps, et capta tos els sentits.

Avui no estem ben bé a Cap Nord. Estem a uns 30 km. ja que l'hotel és allí. Aquest és molt bonic i sembla molt casolà, de pel·lícula on els protagonistes s'allunyen de tot, cercant la solitud. En un penya-segat, amb les barques a la vista.

Això si, fa fred!

Dijous, 14 d'agost. Cap Nord-Honningsvåg:

Dia plujós i molt fred. Després d'esmorzar hem anat a NordKapp. El paisatge i la quantitat de cérvols és impressionant. Aigua per tot arreu, i a mesura que vas pujant tens més sensació d'estar a la fi del món.

En arribar a lloc s'estava preparant tot per l'arribada de la primera etapa de l'Artic Race of Norway de ciclisme. Ens han avisat que la carretera quedaria tallada fins a les sis hores de la tarda.

Per això hem decidit recular i anar primer al poble d'Honningsvåg. Un cop vist hem tornat a NodrKapp.

Com que era l'hora de dinar, al restaurant un amable cambrer de Figueres, m'ha aconsellat l'estofat de cérvol. Molt bo!

Fetes les fotografies de rigor, hem presenciat l'arribada de l'etapa i hem parlat amb una noia de Barcelona que animava els corredors amb una estelada. És que els catalans som arreu!

De tornada a l'hotel, descans, lectura, sopar i a dormir que demà hi haurà bastants quilòmetres per carreteres no massa bones.

Divendres, 15 d'agost. Honningsvåg a Muonio:

Dia de quilòmetres, com tots els que vindran ara, i males carreteres. La sorpresa és que no són tan dolentes perquè estan bastant ben asfaltades, són molt rectes i hi ha poc trànsit. Tant poc que hi ha moments que penses que si et passés quelcom ningú se n'adonaria!

El dia ha estat plujós ("y lo que va a llover", com diu el meu amic Paco), encara que menys del pronosticat i a Muonio quasi fa sol.

En el camí hem parat a Tana Solv, un taller de peces de plata. És realment curiós. Al sostre de la botiga hi ha peix deixat a assecar. Tot el material exposat és interessant, si més no per la Sara. Però el més curiós és que fa un plugim molt, però molt fi, amb la particularitat que encara fa sol i això comporta un excel·lent arc de Sant Martí com a reclam del taller. El que sap la natura!

La resta del dia ja és història. Ara soparem al mateix hotel, perquè Muonio és un d'aquests pobles quasi inexistents. Sols hi ha la benzinera i quatre botigues. Està a la mateixa frontera amb Suècia. Això vol dir que demà al matí abandonarem Finlàndia.

El viatge ja té un clar regust de tornada!

Dissabte, 16 d'agost. Muonio a Örnsköldsvik:

Anar pel món trobant-nos rens pel bell mig de la carretera només passa a Escandinàvia, i sort n'hi ha que molt sovint els conductors que venen en direcció contrària t'avisen fen llums perquè no te'ls mengis amb "pa i tomàquet". Avui n'ha estat un festival!

Fora d'això res d'important. El temps millora, però les temperatures no acaben de recuperar-se.

En arribar a Örnsköldsvik ens trobem que hi fan una espècie de festival de música (entenguis "soroll") que ens costarà dormir. Sembla que la música-soroll ens persegueix per Suècia.

Al sopar comprovem que el salmó suec és molt més fi que el que mengem a casa.

I coses de la vida, en entrar a l'hotel ens trobem el senyor amb el qual vàrem parlar l'altre cop al restaurant. Aquesta vegada sols quatre formulismes!

Diumenge, 17 d'agost. Örnsköldsvik a Stockholm:

A cap hotel d'Escandinàvia hem vist el famós "lletreret" de no malgastis l'aigua. Realment en aquest viatge i sobretot avui hem comprovat el perquè: No para de ploure i quan ho fa, de sobte, la pluja és torrencial. L'aigua els hi surt per les orelles!!!

Ara estem, de nou, a Stockholm. En un blog hem vist que pagava la pena anar a un poble proper que es diu Vaxholm i hi hem anat. És un poble costaner, possiblement de pescadors, força bonic, però sense gens d'ambient.

A la tornada hem anat a sopar al Hard Rock. Molt bé.

Ja portem més de 7000 quilòmetres i el cotxe va perfecte i els seus ocupants no es poden queixar.

Demà anirem a Odense a veure que ens diu en Hans Christian Andersen!

Dilluns, 18 d'agost. Stockholm a Odense:

Segueixo amb la meva idea que aquests països els hi sobra l'aigua, i a més cau de cop, com una cortina densa, que et sorprèn i a vegades t'espanta.

A nit, a Stockholm, va caure molta aigua, suficient per despertar-nos. A l'autopista la cosa ha estat pitjor. Sort que el cotxe aguanta bé i no fa "acuaplanings".

Odense és una ciutat tranquil·la i amb un casc antic totalment abocat a recordar la figura de Hans Christian Andersen. A part d'això, a les 6 de la tarda, ja està tot tancat.

Demà al matí intentarem anar a la llibreria del Hans a veure que hi ha.

Per cert, hem conegut una parella "adulta o madura" com nosaltres, que han portat la seva filla aquí per fer un Erasmus, i estan amb la mateixa idea que nosaltres, "en general, aquesta gent, són bruts"!

Dimarts, 19 d'agost. Odense a Kassel:

Em reafirmo, els hi sobra l'aigua. No ha parat de ploure!!!

De bon matí hem anat, de nou, a la casa del Hans Christian Anderssen. Res de nou i tot en danès. Està clar que són el centre del món!!!

Després molt cotxe per avançar força la tornada. Com que ha caigut molta aigua, el periple ha estat una mica lent. A sobre hem arribat a Kassel caient encara més aigua.

Per si algú no ho sap, Alemanya està d'obres. És com el pla Zapatero, però de la Merkel. En lloc de reparar les voreres, adoben les autopistes. No pots fer 25 quilòmetres sense trobar-te un embús per culpa del millorament de les autopistes. Això si, pots córrer quasi el que vulguis (si les reparacions et deixen) i són gratis (són gratis!!!, com diria el Núñez del Polònia).

A la nit sopar a l'hotel. A l'igual que ahir arribem a la conclusió que els cambrers/cambreres d'aquests països estan saturats. Viure per veure! Només pel que els hi costa prendre nota, al nostre país ja
estarien acomiadats/acomiadades.

Dimecres, 20 d'agost. Kassel, Stuttgart a Besançon:

Primer, ja amb sol, hem anat a Stuttgart. Allà hi ha el Museu Mercedes Benz.

És impressionat. Un muntatge molt equilibrat entre la història del món, des de l'inici dels senyors Benz i Daimler, i la mateixa evolució de Mercedes Benz. L'edifici és una obra arquitectònica digna de la marca. La ciutat d'Stuttgart viu, i depèn, de la casa Mercedes.

Hem passat unes tres hores molt agradables.

Després, ruta cap a França i les increïbles obres a l'autopista, de nou!

Dijous, 21 d'agost. Besançon a Avignon:

L'hotel de Besançon ha resultat ser un bon hotel, d'autopista. Poc soroll i còmode. Al costat té un restaurant d'aquests que criden l'atenció perquè en definitiva està on "nostre senyor va perdre les espardenyes" i té una bona clientela i s'hi menja bé!

La tirada amb cotxe, avui, ha estat relativament curta, per la qual cosa hem arribat a Avignon força d'hora.

Ens ha permès visitar el palau dels Papes i sobretot el Pont d'Avignon. 

El palau, sembla que "se'ls hi hagi parat l'olla", està força bé, però tot ell està ple d'unes pintures modernes (?), horroroses, sense motiu aparent, estrafolàries, que no venen al cas, indignes del lloc que representen, moltes repugnants a la vista...etc.

El pont és altra cosa. No l'havia vist mai des de dintre. És preciós, i amb la caiguda de la llum del sol encara millora. Ha pagat la pena fer nit a Avingnon.

Divendres, 22 d'agost. Avignon a Terrassa:

De nou la pluja fa acte de presència, però ja som a Catalunya.
No hem marxat massa d'hora de l'hotel. Si està bé. És un hotel fet de nou dintre d'una casa antiga, que és força confortable.
D'entrada acomiadem Avignon, i el viatge, amb sol, però a mesura que anem acostant-nos a casa nostra els núvols van apareixent i la pluja s'inicia altre cop.
Fa massa dies que estem sense menjar pa amb tomàquet. En passar prop de la Roca no puc resistir la temptació i entrem a la Roca Village. Allà hi ha els de l'Andreu que et fan una amanida amb encenalls de pernil d'aglà i un pa amb tomàquet amb el mateix pernil, que és boníssim. Tot s'acompanya amb una copeta de cava!

Han estat més de 10000 quilòmetres que crec que paguen la pena fer-los. És discutible si amb cotxe, moto o avió. Per a nosaltres, que ja hem provat la moto, és massa llarg per les dues rodes i massa curt per l'avió, et pers moltes coses pel camí.
M'agrada aquests viatges d'anar sols, a molts llocs, i sobretot anar "sobre la marxa".