Alpe d'Huez, aconseguit!

Si, s’ha aconseguit, i potser més fàcil del que m’esperava.
Hem fet un petit escalfament prop de Le Bourg d’ Oisans i hem enfilat la pujada cap a Alpe d’Huez.
El començament és molt dur amb rampes que et tenallen les cames, però al mateix temps veus que l’alçada respecte al poble d’Oisans augmenta d’una manera vertiginosa.
Després entres en una fase d’estabilització, tant de ritme de pedalada com de ritme cerebral, que et va portant cap el cim. Sols et distreu el paisatge i curiosos que hi ha per la carretera.
De sobte et trobes a mitja ascensió i et dius que ja no pots fallar.
Normalment hi ha un punt on el dolor de les cames et fa dubtar de seguir, però això, aquest cop, no m’ha passat i m’he trobat a la zona habitada del cim sense grans dificultats.
Allí m’esperava en Joan i junts en fem els últims metres per dintre del poble (potser uns 1500 metres).



Fotos de rigor, esmorzar i cap avall, que com diem els ciclistes “és gratis”.
El temps ha estat molt bo, assolellat, però no massa calor. Això ha fet que ens animéssim a fer “Le Galibier” per la cara de Villar-d’Arene, passant pel Col de Lautaret.
És llarg i esgotador, però el paisatge s’ho val. Estàs al paradís, però cansat com un “burro”. Quan arribes a dalt hi ha sorpresa. De la porta del túnel surt una carretera acabada d’asfaltar, sense cap pintura ni protecció, d’un quilòmetre de llarg, amb unes rampes de vertigen. Si la fas: PREMI!!! Ets al cim de veritat i des d'allí veus les dues valls i tot el massís del Grand Galibier.



El diumenge ens vàrem llevar molt d’hora per acompanyar en Joan a Saint-Michel-de-Maurienne. Allí el vaig deixar i acompanyar (jo en cotxe) a l’ascensió del Télégrafe i Galibier per l’altra cara. Tot un èxit!
Ha estat un cap de setmana molt profitós i amb reptes que s’han acomplert.
Que bonic seria tot si sempre la vida fos així!!!

Fer el cim!

Una bona afició que tinc és el ciclisme. Et porta moltes satisfaccions i pots veure llocs que, segurament, mai aniria. Per això, jo dic que sóc un cicloturiste empedreït, turisme sobre bicicleta i a més fas salut (o això sembla). També pots dir que no contamines, encara que d’això tindria molt que parlar (els gasos de la panxa poden ser mortals).

Aquest fet fa que tingui molta il·lusió a pujar tres ports de muntanya mítics: Lagos d’Enol, Tourmalet i Alpe d’Huez. No sabria dir perquè, però són aquest tres i no altres.

El primer va caure ara fa 7 anys, amb el meu bon amic Pere. Ens vàrem apuntar a una clàssica cicloturística que després de fer 100 quilòmetres per Astúries et feien pujar els “Lagos”. La vaig acabar d’esma. Sort que hi havia molta boira baixa i no veia res de res, només el tros de carretera que trepitjava. Després de dues o tres hores de pedalejar em vaig trobar a dalt, al costat dels llacs (que quasi no es veien). Va ser una satisfacció molt gran, però el cansament no em va deixar celebrar excessivament la victòria.



El Tourmalet va caure ara fa sis anys, al costat d’un altre bon amic, en Joan.
És, potser, el port més mític de tots els que es fan en bicicleta. Quasi tothom el coneix i és el que causa més respecte quan dius que l’has pujat. Realment és una ascensió molt dura per un cicloturiste com jo, però és la primera vegada que m’he emocionat en arribar al seu cim, en veure el monument al ciclista amb la seva cara desfigurada pel cansament.



Aquest cap de setmana tindré l’ocasió de complir amb el tercer port: Alpe d’Huez. També m’acompanyarà en Joan. Ja l’he resseguit amb el cotxe i és molt dur, però assequible. No podrem fer tota la ruta, que ens havíem proposat d’entrada, perquè hi ha molts túnels i semblen força perillosos. No volem córrer cap risc. Però l’ascensió a Huez la farem i potser que després fem “Le Galibier”. Ja veurem, però al menys s’intentarà!