divendres, 30 d’abril del 2010

De Zion a Los Angeles



És difícil que explicar que has passat fred al desert, però així ha estat. Hi “rasca de la bona, de la de veritat”. Ahir i avui ha fet molt vent i en conseqüència molt fred. Aquest matí, surtin de Las Vegas ens hem quedat glaçats dalt de la moto, i tot és desert.
Ahir vàrem arribar a Las Vegas. Algú va dir que era com un poble espanyol però a lo bèstia i possiblement és així. Trobes trossos del mon tirats per Las Vegas. Però quins trossos!!! Només les galeries comercials del hotel Caesars són com cinc Illes Diagonal juntes i tot molt ben ambientat. La resta, llum i color per arreu. Sols el vent va deslluir les troballes immenses de Las Vegas (i la derrota del Barça, tot sigui dit).



Els casinos també són bestials. Tot a lo gran! No vols caldo, doncs tres tasses. Això si, possiblement mai més tornaré a Las Vegas. Un cop vist, ja està (a menys que torni a fer la Ruta 66, cosa que no descarto).
Avui en fet el desert de Mojave i molta ruta cap a Los Angeles.
Sort que en Ramon ens ha distret amb un vestit anti-fred espestacular. No l’explico perquè es perdria l’emoció.



Demà ens espera Hollywood!

Pere Font.

dimecres, 28 d’abril del 2010

Gran Canyon-Zion.



Aquesta ha estat una jornada molt de transició. 423 km. primer amb sol però força fred i després sense sol i amb molt vent.
Hem travessat la zona més forestal del Gran Canyon i la zona més desèrtica. Allí hi ha el territori dels indis navajos, que en lloc d’atacar-te amb fletxes ho fan amb artesania típica.



Després de travessar el Navajo Bridge hem arribat a Kanab.
El dinar ha donat molt de si. Aquests americans ho han de fer tot molt gros i si demanes una pizza te la donen familiar o bifamiliar. Total que t’acaba sortint la pizza per les orelles.
En poca estona estem al Zion Best Western. Avui toca sopar aviat per poder dormir de seguida i demà llevar-se d’hora. Ens espera Las Vegas. Volem arribar-hi d’hora per poder gaudir de tot l’espectacle.



Jon Wayne descansant després de rodejar el Gran Canyon.

Pere Font.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Kingman-Grand Canyon



Sol intens, la carretera es trenca a l’horitzó on la vista no l’atrapa. L’Eric fa sonar “My fathers eyes”. El paisatge és desèrtic, el vent pica a la cara, encara és una mica fred. Dalt de la moto hi ha un punt d’ingravidesa. Això és la Route 66!!!

Avui, com ahir, el dia ha estat llarg. Molta ruta, molt paisatge rar, molt abandonament bonic o curiós. Res s’assembla al que hi ha a Catalunya. Estem a un altre nivell. Ni millor ni pitjor. Com diu el tòpic és diferent. Aquesta gent es va quedar 50 o 100 anys enrere en el país més tecnològic del mon (amb el permís dels japos).



































Pobles de pel•lícula (cutre), gent molt curiosa, objectes de record, locals d’una altre època. Tot és molt sorprenent.

I al final del camí el Gran Canyon. En LLuís fa sonar "Viatge a Ítaca". La natura ha fet el que la ma de l’home no podrà mai fer (encara que està d’obres com qualsevol ciutat del pla ZP).
La posta de sol impressionant i sopar a l’hotel. Bufal, bon vi i a dormir que demà ens espera més Gran Canyon (el que en John Waine hauria de fer si arribés allí amb la seva caravana i no sàpigues per on s’ha de travessar).



Bona nit.

Pere Font.

dilluns, 26 d’abril del 2010

1er dia en ruta



Avui ha estat el primer dia en que em pogut sentir en les nostres carns que es aixó de la Route 66. Ens hem petejat un bon troç d'ella (més de 250 millas)i encara que el ferm està en males condicions els paratjes per els que hem pasat son únics i ens han encandilat a tot el grup. La ruta fonamentalment transcurria per el limit sud del desert del Mojave i ja hem fet el primer canvi d'estat de California a Arizona. A més a coincidit que aquest cap de setmana han fet una concentració de motos custom i no hem parat de creuar-nos amb infinitat de riders en la més impensable varietat de vehicles de 2 i 3 rodes que us pogueu imaginar i en les gasolineres que eren els punts de concentració l'ambient era indescriptible. Els hotels son Motels de carretera (de qualitat) pero que conserven tot l'encant del que estem acstumats aa veure en el cine. En fi, el tema promet. seguirem un altre dia. Demà anem cap el Gran Canyon. A per cert les Harleys de "puta mare".

diumenge, 25 d’abril del 2010

Trasllat i primer dia de ruta

Ja estem en ruta.



Ahir va ser un dia dur. Moltes hores d’avió i apretats com sardines. Escala de tres hores a New York, per acabar-ho d’arreglar. Malgrat tot, va funcionar bé i a l’hora establerta (8 h. de la nit a Los Angeles i 5 h. de la matinada a Catalunya). Una jornada francament llarga.



Avui ens hem llevat a una hora prudent per anar a EagleRider a llogar la moto. La cosa no ha estat tan fàcil com semblava. Molta gent i poca habilitat, però al final hem pogut sortir, tots junts, cap Harley Davidson Los Angeles. Compres i sortida cap a Barstow, però abans hem parat a Victorville per veure el museu de la Ruta 66. Emblemàtic però tronat. Desprès d’una bona tirada per autopista hem pogut entrar a la mítica Ruta 66. Està feta un desastre, ja ens havien avisat. Malgrat tot manté coses curioses com un paio que es dedica a col•leccionar ampolles de vidre i a repartir-les de forma curiosa per la seva propietat. Un bosc d’ampolles de vidre.



A Barstow ens hem ubicat a un motel i desprès hem sortit cap a Bagdad Café. “Cutre” de collons, però té el seu encant. Fotos, un xili no massa picant i una hamburguesa cremada. Demà serà un altre dia.



Pere Font.

dimecres, 21 d’abril del 2010

La llegenda de la campana.



La Ruta 66 està plena d’esperits malignes. Són petits monstres que envaeixen la teva moto i li generen tota mena de problemes inesperats, un embragatge que patina, unes bombetes que es fonen, una bateria que s’acaba.
Per tal d’evitar això cal penjar a la moto una petita campaneta, el més proper a terra. El soroll d’aquesta campaneta torna bojos els esperits malignes i els atrapa tirant-los a la carretera. En caure al ferm solen fer un forat considerable. I així està la ruta de sotracs.
Els poders de la campana són molt desitjables per fer la ruta, però són més forts si te la regalen.
Conclusió: Si ningú em regala una campaneta, me la compraré jo!

Pere Font.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Rèplica al gran poema d'en Josep Maria Folch i Torres.


SANT JORDI TRIOMFANT

Bella princesa empresonada
quin dol hi ha en el teu mirar!
De nostra mare ben amada
tens el posat i el bell parlar.

(Ai! amada Catalunya, tot Espanya et vol desvalisar!)

Dins de la torre desolada
ta gran bellesa veus marcir,
un drac ferotge és a l’entrada
que t’urparà si vols sortir.

(No sé si el drac és el TC o els propis partits polítics. Tots!!!)

Té la mirada tota encesa
de gelosia i de rancor.
No vol que te vegin ta bellesa;
no vol que et tingui ningú amor.

(No ens poden ni veure, odi, enveja, espoliació, etc.)

Finestra enfora, si t’aboques,
l’escup la fera el seu verí;
si amb els teus clams ajut invoques
amb un bramul no ho deixa oir.

(Les gilipollades que diuen els polítics espanyols són cortina de fum, perquè Catalunya no pugui ser escoltada fronteres enllà)

Bella princesa empresonada,
quin somniar en els temps d’abans,
quan de tots eres festejada
i els reis et feien besamans!

(El problema és que els espanyols no saben història o no la volen saber!)

Mes si el passat l’esguard s’emporta,
el cor s’emporta l’avenir;
una clamor se sent prou forta
que la captiva pot oir.

(Consultes independentistes arreu. El nostre clam és clar: INDEPENDÈNCIA)

Semblen cançons de la vetllúria;
potser són himnes del present...
És la remor de la boscúria
quan de nit passa un cop de vent?

(Això és el que volen sentir i escoltar a Espanya, cretins!!!)

O bé és l’onada quan arriba
portant al si la tempestat...
A dins del cor que la captiva
una esperança ha clarejat.

(Aquesta esperança és difícil de definir amb un estatut retallat, trossejat, estripat...)

És com després de la nit bruna
que el sol s’aixeca resplendent,
i la claror es llença tot una
dins les tenebres del torrent.

(Primer et deixen decidir les teves lleis, després, menys que més, les accepten a l'estat espanyol i al final hi ha una constitució que no les deixa sobreviure)

Entre les boires lluminoses
veu la princesa el bell demà.
Quan els rosers s’omplin de roses,
blanc cavaller arribarà.

(Aquí si que l'hem cagada, ja que, ara per ara, el blanc cavaller ni existeix)

Nua l’espasa, el braç enlaire,
devers el drac avança ardit.
Del primer cop, esqueixa l’aire;
el segon cop, l’hi enfonsa al pit.

(Com no sigui en Pep i els seus indomables, ho tenim cru!)

Ja triomfant, la dama albira
i obre les portes diligent;
o mentre el monstre en terra expira,
surt la princesa resplendent.

(El monstre està lluny d'espirar, com ha molt li podem tocar els collons guanyant la Champions a Madrit)

I ella, com tu, té l’alegria,
perquè, com tu, ha deixat el dol;
que la llegenda és profecia,
i el cor li diu que Déu ho vol
que vingui l’hora pressentida
que la llegenda reviurà.

(Que Déu l'escolti, perquè amb en Montilla i companyia el més calent és a l'aigüera, com deia el nostre gran president)

Quan els rosers trauran florida
la profecia és complirà.

(L'única cosa que podem fer és regalar una rosa a la persona volguda, ja que la nostra estimada Catalunya està lluny de ser amada)

-Josep M. Folch i Torres-

La gestació



Encara que sigui deformació professional la preparació de la Ruta 66 s’ha anat gestant durant 9 mesos.
El passat mes d’agost vaig rebre el primer avís per part d’en Paco i semblava que anava per llarg.
Però el mes de setembre la prova d’embaràs ja va sortir positiva i la primera reunió per confirmar es va fer a finals d’octubre.
Cinc visites mes tard, tot està apunt per sortir, a menys que el núvol volcànic ho impedeixi.

Tot l’embaràs ha anat bé. La primera reunió al Muntanyà va ser per veure qui si apuntava. Quasi tots els presents van dir que si (i els que no “ells s’ho perden”). En Toni i “quadrilla” van fer una molt bona exposició de com havia estat tot i de com aniria. Tot això recolzat pel Dr. Víctor que va confirmar que tot marxava correctament. Cal fer menció especial d’en Joan que encara no sabia que per portar moto, encara que sigui a un país tant retardat com Estats Units, cal tenir carnet de moto. Sort que hi ha trike’s i això ho ha solucionat tot, perquè sinó hauríem tingut un primer avortament.

A la segona reunió es van assentar les bases per una bona convivència i ens vam anar coneixent.

La tercera reunió va ser als paratges de Sant Miquel del Fai. Va confirmar la bona salut de la criatura i es va acordar el seu nom (és el que encapçala l’article). Es va fer una ecografia 4D i la foto és la que encapçala el blog. Encara que hi ha algun artefacte (Merche) i no ha sortit tot (falta gent) no està malament.

La quarta reunió va ser la més freda. El Muntanyà tot nevat. Carretera amb vores plenes de neu. Tot un espectacle! Però la reunió va anar bé i es va començar a preparar l’aixovar. (Deunidó del “cristo” que es va muntar amb les samarretes). El dinar excel·lent (res a veure amb el que menjarem a EEUU).

I per últim la cinquena reunió. La més nerviosa. Molts estem ja en situació crítica, amb moltes contraccions i amb ganes de sortir. Ja tenim l'aixovar i estarem la mar de bonics.

El part està previst pel dia 23/04/2010. Que Sant Jordi ens ajudi!!!

Pere Font.

diumenge, 18 d’abril del 2010

L'aventura està apunt de començar


Del 23 d’abril al 2 de maig anem el grup Cabrerès 66 a fer la Ruta 66 a llom d’una impressionant Harley Davidson.

La Ruta 66 és la que va portar, en la gran recessió americana, tota la gent de l’est a l’oest. De Chicago a Los Angeles. De Illinois a California passant per Missouri, Kansas, Oklahoma, Texas, Nuevo Mexico i Arizona. Travessa ciutats importants com Springfield, Oklahoma, Santa Fe, Alburquerque, Kingman, Santa Monica, etc.
És la mítica ruta del “moteros”. És la mítica ruta de la llibertat, la que va portar tota la gent desesperada per la crisi a un nou mon ple d’oportunitats. “L’american way of life” aquí pren la seva màxima representació.

La ruta 66 és la “The Mother Road”. Una ruta de 3620 km. actualment abandonada per culpa de les autopistes, però que es resisteix a morir gràcies a gran quantitat d’ “apassionats” que la transiten cada any en busca de plaer, evasió, aventura, passió!

El nostre grup, format per 14 motos i un trike (total 21 persones), sortirà de Catalunya el dia 23/04/2010 per fer escala a New York i d’allà a Los Angeles ( Hotel La Hacienda).

L’aventura començarà el dia:

24/04/2010: Lloguer de les motos a EagleRider i la sortida de Los Angeles cap Barstow (233 km.). Hotel Desert Villa Inn.
25/04/2010: Barstow-Kingman (391 km.). Hotel Kings Inn.
26/04/2010: Kingman-Grand Canyon. (581 km.). Hotel Squire Inn.
27/04/2010: Grand canyon-Zion (423 km.). Hotel Zion Lodge.
28/04/2010: Zion-Las Vegas (282 km.). Hotel Golden Nugget.
29/04/2010: Las Vegas-Los Angeles (565 km.). Hotel La Hacienda.
30/04/2010: Los Angeles (dia lliure).

Total 2204 km. per gaudir de la moto, del paisatge, del país, de la gent, de tot.

Pere Font.

dimecres, 14 d’abril del 2010

La Ruta 66


Del 23 d’abril al 2 de maig vaig, anem la Sara i Jo, a fer la Ruta 66 a llom d’una impressionant Electra.

La Ruta 66 és la que va portar, a la gran recessió americana, tota la gent de l’est a l’oest. De Chicago a Los Angeles. De Illinois a California passant per Missouri, Kansas, Oklahoma, Texas, Nuevo Mexico i Arizona. Travessa ciutats importants com Springfield, Oklahoma, Santa Fe, Alburquerque, Kingman, Santa Monica, etc.
És la mítica ruta del “moteros”. És la mítica ruta de la llibertat, la que va portar tota la gent desesperada per la crisi a un nou mon ple d’oportunitats. “L’american way of life” aquí pren la seva màxima representació.

La ruta 66 és la “The Mother Road”. Una ruta de 3620 km. actualment abandonada per culpa de les autopistes, però que es resisteix a morir gràcies a gran quantitat d’ “apassionats” que la transiten cada any en busca de plaer, evasió, aventura, passió!

El meu grup, format per 15 motos i un triker (total 21 persones), sortirà de Catalunya el dia 23/04/2010 per fer escala a New York i d’allà a Los Angeles ( Hotel La Hacienda).

L’aventura començarà el dia:

24/04/2010: Lloguer de les motos a EagleRider i la sortida de Los Angeles cap Barstow (233 km.). Hotel Desert Villa Inn.
25/04/2010: Barstow-Kingman (391 km.). Hotel Kings Inn.
26/04/2010: Kingman-Grand Canyon. (581 km.). Hotel Squire Inn.
27/04/2010: Grand canyon-Zion (423 km.). Hotel Zion Lodge.
28/04/2010: Zion-Las Vegas (282 km.). Hotel Golden Nugget.
29/04/2010: Las Vegas-Los Angeles (565 km.). Hotel La Hacienda.
30/04/2010: Los Angeles (dia lliure).

Total 2204 km. per gaudir de la moto, del paisatge, del país, de la gent, de tot.