Ja sé que el meu cas és com un gra de sorra al desert, però crec que el mal ja estava fet abans de la llei del català al cinema. Jo sóc dels que un cop a la setmana anava a veure una pel·lícula o una obra de teatre. Per dir quan hi vaig anar per darrera vegada, hauria de mirar quan es va estrenar el darrer James Bond. Aquell dia la meva paciència es va colmar.
El mal ja estava fet d’abans quan a unes sales de cinema sense personalitat et mal atenen uns venedors d’entrades amb un micròfon penjat d’una orella, que no saps si et parlen a tu o al veí i no s’entén res del que et diuen i a sobre et volen vendre no sé que més (paks de crispetes o targetes de fidelitat). Després entres al hall del cinema i fot una pudor a mantega cremada que tomba. A la sala del menjador (perdó de cinema) els sorolls d’engolir i beure no hi ha qui els aguanti. Sort sinó et tiren res per sobre. Però el mal no s’acaba aquí perquè tens un veí que està contestant un missatge SMS o senzillament i descaradament està parlant al seu estimat telèfon. Quan para de parlar, es comencen a sentir els trets de la sala veïna que en fan una de molt moguda. A més hi fot un fred "que pela " a l'estiu i molta calor a l'hivern.
Total que anar al cinema és un show i si a tot això hi sumes que al videoclub moltes pel·lícules són en català, els mitjans de reproducció casolans cada cop són més bons, que ningú menja crispetes i que si sona el telèfon o t’agafa pixera poses la pausa i tot solucionat.
Caldrà una molt bona política de la gent del cinema, perquè els espectadors que estan perdent, hi tornin.
Que consti que el teatre no té aquests problemes i encara hi vaig.
