SANT JORDI TRIOMFANT
Bella princesa empresonada
quin dol hi ha en el teu mirar!
De nostra mare ben amada
tens el posat i el bell parlar.
(Ai! amada Catalunya, tot Espanya et vol desvalisar!)
Dins de la torre desolada
ta gran bellesa veus marcir,
un drac ferotge és a l’entrada
que t’urparà si vols sortir.
(No sé si el drac és el TC o els propis partits polítics. Tots!!!)
Té la mirada tota encesa
de gelosia i de rancor.
No vol que te vegin ta bellesa;
no vol que et tingui ningú amor.
(No ens poden ni veure, odi, enveja, espoliació, etc.)
Finestra enfora, si t’aboques,
l’escup la fera el seu verí;
si amb els teus clams ajut invoques
amb un bramul no ho deixa oir.
(Les gilipollades que diuen els polítics espanyols són cortina de fum, perquè Catalunya no pugui ser escoltada fronteres enllà)
Bella princesa empresonada,
quin somniar en els temps d’abans,
quan de tots eres festejada
i els reis et feien besamans!
(El problema és que els espanyols no saben història o no la volen saber!)
Mes si el passat l’esguard s’emporta,
el cor s’emporta l’avenir;
una clamor se sent prou forta
que la captiva pot oir.
(Consultes independentistes arreu. El nostre clam és clar: INDEPENDÈNCIA)
Semblen cançons de la vetllúria;
potser són himnes del present...
És la remor de la boscúria
quan de nit passa un cop de vent?
(Això és el que volen sentir i escoltar a Espanya, cretins!!!)
O bé és l’onada quan arriba
portant al si la tempestat...
A dins del cor que la captiva
una esperança ha clarejat.
(Aquesta esperança és difícil de definir amb un estatut retallat, trossejat, estripat...)
És com després de la nit bruna
que el sol s’aixeca resplendent,
i la claror es llença tot una
dins les tenebres del torrent.
(Primer et deixen decidir les teves lleis, després, menys que més, les accepten a l'estat espanyol i al final hi ha una constitució que no les deixa sobreviure)
Entre les boires lluminoses
veu la princesa el bell demà.
Quan els rosers s’omplin de roses,
blanc cavaller arribarà.
(Aquí si que l'hem cagada, ja que, ara per ara, el blanc cavaller ni existeix)
Nua l’espasa, el braç enlaire,
devers el drac avança ardit.
Del primer cop, esqueixa l’aire;
el segon cop, l’hi enfonsa al pit.
(Com no sigui en Pep i els seus indomables, ho tenim cru!)
Ja triomfant, la dama albira
i obre les portes diligent;
o mentre el monstre en terra expira,
surt la princesa resplendent.
(El monstre està lluny d'espirar, com ha molt li podem tocar els collons guanyant la Champions a Madrit)
I ella, com tu, té l’alegria,
perquè, com tu, ha deixat el dol;
que la llegenda és profecia,
i el cor li diu que Déu ho vol
que vingui l’hora pressentida
que la llegenda reviurà.
(Que Déu l'escolti, perquè amb en Montilla i companyia el més calent és a l'aigüera, com deia el nostre gran president)
Quan els rosers trauran florida
la profecia és complirà.
(L'única cosa que podem fer és regalar una rosa a la persona volguda, ja que la nostra estimada Catalunya està lluny de ser amada)
-Josep M. Folch i Torres-
