dimarts, 28 de setembre del 2010

Vaga general



Possiblement és de les poques vegades en la meva vida que aniria a una vaga general, no tant per les noves disposicions sobre el dret laboral, sinó perquè es veu difícil resistir dos anys més amb aquest govern d’Espanya i el seu president.
Crec que hauria de ser una vaga general contra el govern, per tota la seva “no tasca realitzada”, per aquest constant dir i desdir, no fer, no saber on anar, no saber res de res.
Estem navegant en aigües de crisi violenta i sort en tenim que pertanyem a Europa i poc o molt ens ampara, ens guia i li diu al senyor ZP per on no pot passar. Si el govern espanyol fos el nostre únic garant estaríem arreglats.
La Generalitat? És més PSOE. Crec sincerament que el PSC encara faria quelcom de bo, però els que manen ara sols fan que aplaudir els de Madrid i abaixar el cap.
No podem resistir massa més així, necessitem un altre patró, però mirant l’horitzó es veu difícil on és. Qui ens salvarà? Ho farem com sempre: Quan tot millori nosaltres també millorarem.

divendres, 17 de setembre del 2010

"La independència és decadència"



Avui el senyor Montilla (ho sento, el molt honorable no em surt) diu que “la independència és decadència”.

Decadència és pertànyer a un partit que ha perdut la “C” per un “OE”.
Decadència és arraconar tots els militants del veritable “PSC” per substituir-los pels del “SOE”
Decadència és llepar-li el cul al Pinotxo ZP.
Decadència és tenir un president que no coneix res més enllà del seu poble.
Decadència és esperar que tot hagi passat (com el Bush) per donar el seu parer (i així no mullar-se).
Decadència és dir que Catalunya no pot ser independent perquè no sobreviuria (amb gent manant com ell no)

Quina pena em dóna el PSC. Sens dubte era un bon partit, però l’estan aniquilant. Com no reaccionin els Castells, Tura o Maragall desapareixeran del mapa.
Descansi en pau!!!

dijous, 16 de setembre del 2010

Els espanyols i el mon (que és d'ells)


En l’Avui del dia 16/09/2010 en Sebastià Alzamora ens diu que molts catalans independentistes ens agrada sentir-nos derrotats i que no sabem alegrar-nos de les victòries dels demés, com la d’en Nadal als EEUU, i això fa que l’article el signi com “Nadal i el catalanisme malastruc”.
Jo crec que parteix d’una dada errònia, ja que caldria dir-li “Nadal i l’espanyolisme malastruc”.

Perquè espanyolisme malastruc? Molt senzill, tots els mitjans d’informació estatals i molts de nacionals no estalvien esforços per fer-nos veure que és un èxit d’Espanya i no de Catalunya (o de ses illes, com és el cas). Espanya és una i indivisible.
Jo no estic en contra del Sr. Nadal, el Sr. Alonso, el Sr. Martínez de la Rosa o del Sr. Lorenzo perquè siguin d’Espanya. Jo estic en contra d’ells, perquè en cada moment se'ns recorda que formem part d’una unitat indissoluble i que els seus èxits (el de La Rosa no) no fan més que fer gran Espanya i demostrar la seva bravura i que són de la Roja (Ferrari és vermell, però ara és de la Roja, ja l’hem cagada!).

A mi em sembla molt bé que siguin espanyols, com si volen ser "polacs" (com nosaltres), que defensin la seva nació, però aquesta no és la meva i per això no me'n alegro dels seus èxits. Em deixen indiferent.

Altra cosa és que fora del nacionalisme, m’agrada la gent per la manera com actuen (gran èxit d’en Pep Guardiola). Per això prefereixo el Sr. Federer (no fa el fatxenda després d’un cop magistral), el Sr. Schumacher (és capaç de felicitar un per un tots els components del seu equip quan acaba de perdre un campionat mundial i no dir que la culpa és de l’equip) o el Sr. Rossi (és capaç de posar-se medalles de fusta quan la caga tot solet i no barallar-se amb altres corredors).

Nosaltres som Catalunya, som una nació i ells són d’una altra nació!