Feliç 2010 (si els inútils dels polítics ens deixen)

Aquest any he tingut la sort de fer una colla d’amics nous (sense contar en Jac, que és el millor). Tots semblen molt bona gent. Ens autoanomenem “Cabreres 66”.
Cabrerès, per la zona on viuen. Cabrerès és una comarca natural prop de l’Osona i que limita amb la Plana de Vic. La majoria d’ells, és o viu a l’Osona.
66, perquè tots junts anirem a fer, dintre de 113 dies, una part de la Ruta 66.
Estem desitjosos que passin aquests dies i poder sortir cap Amèrica.
Lògicament la fotografia que encapçala el relat és la felicitació que els he enviat.
Feliç 2010!!!
(Si aquesta trepa d’ineptes, inútils, creguts, mentiders, estrafolaris, enganyadors, poc educats, etc, etc, etc de polítics ens deixen).
Catalunya mereix quelcom més que el que tenim. El meu desig per l’any vinent és posar les bases per una millora substancial a nivell col·lectiu català i si pot ser per l’independència.

Força Catalunya!!!

El Barça no cal que millori, com segueixi com està ja n’hi ha prou!
(Són com l’Obèlix. De petits van caure a una marmita i no se’ls pot donar més elixir).

902 la vergonya nacional!

Avui he intentat telefonar a FecsaEndesa per realitzar un canvi de titularitat en un contracte de servei de subministrament.
Lògicament el número que et donen ells és un 902 (a pagar!!!) per un servei que tindria que ser gratuït.
Hi he telefonat i el primer intent ha estat fallit ja que el número que et donen a la factura ha canviat i te’n donen un altre. No passa res!
Telefones al segon número. Presentació en català, però la resta en castellà. Quan t’han fotut un rotllo dels habituals (marque 1 si ….) m’han tingut més de 15 minuts esperant, amb la desitjosa veueta de “le atenderan en un momento” i de cop i volta s’ha tallat.
Tercer intent. Després de tot el rotllo una senyoreta es posa al telèfon, “uy! esto no lo puedo hacer, tiene que llamar de nuevo i seleccionar otra opción, yo no le puedo passar con la otra opción (tocate un cojón! Això és collita meva).
A l'intenta la quarta telefonada he pensat de posar el número a Google i veure que passa. Oh meravella! Surt una pàgina web que es diu: SIN902.COM. En donar-li el número que vull m’ha dit: 93.507.47.67
I ho meravella de nou! En marcar aquest número, sense més preàmbuls, ha sortit una educada senyoreta catalana, que m’ha atès ràpidament i diligentment. Tocate los huevos!!! Hay para mear y no echar gota!!! PAÍS!!!

Conclusió: SIN902.COM
Gràcies senyors meus!!!

El pessebre laic.

És maco aquest pessebre que ha fet l’Ajuntament de Terrassa. Es pot dir que és un pessebre laic. Per qui no l’hagi vist, és una parella, del segle XX o XXI, asseguda en un banc del carrer. Ella porta un nadó en braços i ell els cobreix amb un paraigua dels que es diuen de pagès. Tota l’escena està protegida per una paret de totxana grisa.
La pregunta és: Perquè serveix un pessebre laic? Això fa Nadal?
Sens dubte algú deu creure que si, perquè si el posa per Nadal al lloc del pessebre tradicional, és que així ho creu. Tot són opinions.
Però em torno a preguntar: Perquè serveix?
Per més explicacions que li busqui, no en trobo cap de vàlida.
Ja sé que em diran que és la transposició de la Sagrada Família al moment actual i que representa la visió més humana de la família, etc, etc, etc...
Però torno a la mateixa pregunta, sense remissió.
És el mateix que fer un bateig laic (que ja se’n ha fet un) o una primera comunió laica (sense primera comunió!). Si vols fer això, organitzes una festa amb els teus amics i deixat d’hòsties. No cal posar-li cap nom. Perquè per més que ho dissimulis no és ni un bateig, ni una primera comunió.
Això em fa pensar amb una pel·lícula, “les invasions bàrbares”. Al protagonista, es pot dir, que li munten una extremunció laica. Una festa amb els amics, molta conversa filosòfica i ben portada i adéu a aquesta vida. Però a ningú se li acudeix fer cap referència a l’extremunció catòlica!
Per a mi tot això és el mateix. Si feu un pessebre, que sigui un pessebre. Si us voleu batejar, que sigui un bateig. Si voleu fer la primera comunió, que sigui una primera comunió. En cas contrari posa una escultura davant de l’Ajuntament (qualsevol escultura que quedi bonica), fes una festa de benvinguda o fes una festa de presentació del teu fill. No cal posar excuses per fer aquestes coses, ni cal buscar la polèmica amb la gent que creuen que un pessebre és una representació bíblica del naixement de Jesús.
Això si, aquest naixement es pot traslladar al nostre temps, però que quedi clar que estàs fen una concessió a la modernitat, com a “Jesucrist Superstar”. Però que hi hagi un Jesucrist i que el clavin a la creu, com s’hauria de fer amb molt polítics, artistes i altres espècies que s’apunten a tot sense voler-se mullar. Aprofitats que són!!!

Sempre amb molta dignitat...

Ho sento molt, però malgrat el risc de repetir-me, en Bernat l’ha tornat a clavar, i crec que un article com aquest no pot passar de llarg, cal llegir-lo.
La reflexió és fàcil, amb tant ninot governant i tant posseïdor del vot electoral que vota el partit “peti qui peti”, no anem enlloc. Calen llistes obertes i ens cal la independència, si més no, d’aquests polítics nefasts i d’aquests votants estaquirots i poc oberts al canvi.
Tant costa canviar el sentit del vot si el que està a dalt no n’encerta ni una?
Cal que ens mengem els marrons sempre els mateixos, senzillament perquè som una minoria esclavitzada?
Ara és l’hora del canvi i cal lluitar per les nostres idees. Sols votaré el partit que m’ofereixi la independència, encara que aquest fos el PP (que Déu no ho vulgui, ja que abans hi ha altres opcions).


Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, una nació rica i plena que vivia maltractada per un Estat cruel. El president d'aquest govern enemic i conspirador incomplia sistemàticament les seves promeses, escapçava amb impunitat les lleis que aquest poble havia impulsat pacíficament, i -per si no fos prou- deixava els seus pobrissons treballadors penjats al tren, lluny de l'oficina. Els usuaris d'aquest ferrocarril sòrdid, fatigats de tanta burla, iniciaren una revolta sense precedents en la història d'aquella nació rica i plena. Els seus polítics reclamaren dignitat, encapçalaren manifestacions al centre burgès de la seva capital, i un dels filòsofs més compactes del seu país (també poeta a temps parcial) afillà un nou vocable eidètic que marcà tota aquella època: el català emprenyat. Tots els diaris feren seu un cant, que era un clam: "Volem que els trens arribin a l'hora, volem respecte, mecagoncony!". Sorprenentment, la revolta sofrí un contratemps; a les eleccions que van succeir l'aixecament, els habitants d'aquesta nació rica i plena i els dissortats proletaris abandonats acabaren votant massivament el partit que els havia deixat isolats a la via! Segons conten, aquests van regalar un nombre de vots rècord a una dama extraordinària (car duia un fruit al ventre!) que després arribà a ser ministra de l'exèrcit i mai més no es preocupà pels seus votants ni el seu transport.

Temps després, l'Estat va tornar a la càrrega. A través d'un tribunal oxidat i ple de jutges moribunds, va intentar mutilar una de les seves lleis orgàniques. El català emprenyat va ressuscitar de nou, i els diaris de la nació -amb una overdose poètica- van decidir encapçalar un editorial conjunt reclamant dignitat, dient que aquesta llei l'havia firmada fins i tot el monarca de l'Estat! Commoguts per aquella mostra antirepublicana, líders i jutges de l'Estat opressor van fer només alguns petits retocs al text ja retocat. Misteriosament, no obstant, la història del tren es va repetir, i els propietaris de la tisora tornaren a tenir els vots d'aquesta nació rica, plena, i assedegada d'un conte que mai no acabarà. Això sí, sempre amb molta dignitat...

A Bernat Dedéu

Bernat Dedéu ha passat a ser el meu heroi. Cada setmana l’espero al seu petit article al diari Avui. Petit de mida, però gran de contingut. Si toca o fa música igual que escriu ha de ser meravellosa.
Com sempre, en aquest article la clava. Mentre tinguem uns polítics de tan baixa talla (i no em refereixo a la seva alçada corporal) el país no funcionarà. No saben ni el que es diuen. Aquest article és una bona mostra de la manca de principis del president Montilla, que ja dubto que sigui molt honorable.

Al president Montilla li agrada respirar tranquil. Com deuen saber, el molt honorable té un ritme vital d'adagio sostenuto que repel·leix qualsevol escàndol o imprevist. Per això ha decidit liderar un front comú contra l'única cosa que pretenen abolir tots els diputats catalans; el descrèdit de la política. La campanya per realçar el prestigi de la cosa pública s'inicià fa setmanes amb una carta als militants del PSC, en què Montilla advertia els seus -com a "persona amiga"- que la política no és "una professió sinó un servei públic temporal que ens fa millors ciutadans i persones". El president l'encerta; sobretot amb el mot temporal, que podria haver emprat en les seves accepcions climàtica, òssia o religiosa, però que cal entendre com a sinònim de provisori o temporani, és a dir, que dura solament un cert temps. El sermonet només té un problema: Montilla. Segons la biografia de la web de la Generalitat, el president exerceix un càrrec públic a l'administració, ininterrompudament, des de l'any en què vaig tenir la gràcia de néixer (1979). Quan trenta anys et semblen quelcom temporal, o el cor et batega molt lentament o les paraules signifiquen el que et dóna la gana.
Encara no m'havia recobrat d'aquest petit afer lingüístic, quan el president em sorprenia de nou amb un curiós argument contra les llistes obertes. Montilla sostenia, davant nostro senyor Cuní, que aquest sistema no sempre afavoreix la tria de la gent més capaç, perquè sovint només se'n beneficien persones "més per mèrits de lobby o més de caràcter mediàtic". L'argument és estrictament chavista (d'Hugo, no Manuel); jo confio en els ciutadans i sóc demòcrata, però si permeto que triïn directament individus cediran al lobby o bé escolliran el Berlusconi de torn (els ciutadans són persones amigues, però idiotes). Per tant, millor que els recluti jo -que no sóc idiota- i així els faig la vida més fàcil. Un argument que, si ets catedràtic, queda en pura pedanteria, però si tens el currículum acadèmic del presi és pura barra. Una barra a la qual ens haurem d'acostumar amb molta paciència si volem ser millors persones o ciutadans i seguim amb Montilla, el temporani.

I que consti que no diu res de la senyora Montilla, que pel que sembla també és temporal, però temporal en l’aspecte climàtic i no en l'aspecte provisional.

Quina temporada de F1 ens espera!!!

La propera temporada de F1 s’obre amb grans expectatives. Reconec que seré un ferrarista que estarà content que guanyin altres escuderies. No m’agradarà veure la “roja”, ni la bandera del país veí, enganxada als meus estimats cotxes. Però Don Botín ho ha volgut així i res si pot fer (estic segur que acabarà guanyant el campionat del mon).

Tenim els Red Bull d’en Vettel i els Mclaren d’en Hamilton. Possiblement un Mercedes “pur i dur” d’en Rosberg (i Heidfeld, perquè no s’enfadi l’Anna), encara que comptaran amb el trampós de Brawn.
El “petardo” de campió del mon tindrà difícil demostrar res, ja que sense trampes poc pot fer. Els demés s’ho miraran des de la barrera, amb el permís del que faci en Kimmi a darrera hora.
Ui! me’n descuidava dels perillosísims Toro Roso del que fa accidents, l’inimitable Alguersuari. I tremoleu si l’innombrable aconsegueix un cotxe, encara que sembla que robant papers ja està bé.

Total, s’obrirà una fascinant temporada, potser més igualada que mai.
No sabem res del nou cotxe de Ferrari, però molt crec que s’han adormit a la palla i que en Alfonso difícil tindrà fer res amb aquest equip i aquests mecànics que no l’ajuden, perquè segur que no l’ajudaran i anirà amb el pitjor cotxe de la graella de sortida.
Ara per ara en Sebastian Vettel a demostrat ser el millor conductor, no en va en Michael Schumacher és el seu mentor, però potser no té un cotxe prou competitiu i falta veure que farà la seva escuderia durant l’hivern. Masses motors trencats durant la temporada passada.
Mclaren ja no serà Mercedes, encara que si anirà amb els seus motors. Falta veure si l'evolució final que feia segueix endavant. De Hamilton no cal dir res, ja ho ha demostrat i cadascú que s’ho miri com vulgui.
Mercedes és un plat nou, encara que compten amb l’aerodinàmica de Brawn. Tenen calés per fer un bon paper i comencen amb bons pilots. Ja veurem!

Tot el demés és per omplir la graella, encara que insisteixo, si en Kimmi li donen un cotxe mínimament competitiu, pot fer mal.

El canvi de reglament, si el Sr. Brawn no s’inventa cap norma de difícil interpretació pels demés, pot ser interessant i obliga a tothom a moure fitxa.

Llàstima que encara ens resten quasi 5 mesos per tornar a ser als circuits.

En le desè aniversari

Avui ja fa deu anys que es va morir el meu pare. Ell se’n va anar molt més tard que la mare, més d’onze anys. La va sobreviure uns anys que li van ser trists i encara recordo la cara que tenia el dia de l’enterrament. És aquella cara de "ja no espero res més de la vida"
Després, ens van deixar dos germans i això el va acabar d’ensorrà.
El dia abans de morir, amb posat cansat en va preguntar si es moriria aviat. Jo li vaig contestar que si i no em va dir res més.
La vida és una cursa de fons i si tens la sort (o no) d’arribar al final, amb tot el que has passat, et resignes a esperar la mort, com la millor solució al desgavell de seguir vivint.
Jo l’estimava, perquè sent la família és el millor que tenim, ens vàrem entendre força bé. Sempre que podia l’acompanyava allà on ell volia anar, tant de petit com de gran i així podíem parlar de les nostres coses.
Els pares és noten molt a faltar, però arriba un dia que t’adones que tu ets el pare de la família, i que tot té un final. Possiblement t’aferres molt als teus per seguir vivint amb il·lusió i esperança. Que descansi en pau!!!

Els Lladres de païs.

Hi ha gent que estima tant Catalunya, que quan parla d’ella "la clava."
Aquest és el cas de Miquel Calçada en un article que apareix avui al diari Avui.
És tant trista l’acció d’en Millet i sobretot cara a Catalunya i ens fa tant mal, que no queda més remei que plorar per la misèria que ens envolta.
El món sempre estarà ple de gent sense escrúpols, avariciosa, tronada, mancada de sentiments… en fi de "fills de puta" encara que la seva mare sigui una santa (com deia el pare escolapi Albert, alies el pare "Tites")

Article

Quan jo era cantaire
Recordo quan era un marrec, d'això fa gairebé quaranta anys, sentir per la botiga que jo estava fet de cues de sargantana. Aquesta condició m'obligava a anar a fer la volta a tota l'illa de cases per, segons em deien, cansar-me una mica. En les meves corredisses pel carrer sovint em topava amb persones que formaven part del meu paisatge urbà de l'època.Una d'aquestes persones era una senyora gran, amiga de casa, que sempre em deturava. Jo li feia dos petons i ella em donava una pesseta. Es deia Irene. La senyora Irene era vídua. Jo en aquella època no ho sabia. El que sí que sabia era que sempre que la veiés i la saludés, ella em donaria una pesseta.La senyora Irene, jubilada, caminava riallera per aquell Sabadell de principis dels setanta amb un abric negre llarg, la bossa penjada del braç i un cabells blanquíssims com si acabés de sortir de la pentinadora. Me la trobava a vegades a la botiga de queviures, a la plaça i fins i tot una vegada al Teatre la Faràndula. Aquest era el teatre de la meva infantesa. Per Sant Esteve, com tota la meva família, hi vaig actuar una colla d'anys amb el cor infantil de l'Orfeó. Cantàvem a una sola veu entremig de l'actuació dels grans. Si hem de jutjar pels aplaudiments, ho devíem fer força bé.En el meu primer Sant Esteve com a cantaire jo devia tenir cinc o sis anys i l'escenari em va semblar immens. No recordo haver tingut cap ombra de vergonya en pujar-hi. Sobretot perquè, enlluernat pels focus que ens il·luminaven, costava de veure la gent que omplia la platea. Amb tot, la visió somrient de la senyora Irene a primera fila esguardant-me em va tranquil·litzar. Vaig estar a punt d'anar-la a saludar, però afortunadament de seguida ens van donar el to per començar. Després de cantar quatre o cinc cançons més, van entrar a l'escenari els grans. Cantaríem una cançó conjunta que els més menuts no havíem tingut temps d'assajar. Era El cant de la senyera. Tan bon punt vam entonar la primera estrofa, tota la platea es va alçar com un sol home. Aquella imatge de la senyora Irene plorosa, però amb el cap ben alt, em va quedar gravada per tota la vida. Ara sé que la senyora Irene plorava perquè el seu marit no era allà i no podia tornar a cantar aquest himne que durant molt de temps ens havien prohibit.Per mi, les llàgrimes de la senyora Irene resumeixen tot el dolor que senten milers de persones aquests dies. Deshonor per tots aquells que com l'indigne nét del Mestre han ultratjat els fonaments de tot allò que més estimem.

Vull ser d'un altre país!!!

Tinc 53 anys i quan sigui gran vull ser alemany o francès. Vull tenir un govern que, bé o malament, sàpiga a on va. Perquè haig de ser espanyol (que no en vull ser) amb un nyap de govern que, sols interessa al seu president, coses que poden ser molt lloables (o no!) però no és el que toca (com diria l’únic gran president que ha tingut la nostra terra darrerament). No interessa al poble parlar de grans afers de política exterior i sortir amb borinotades i no saber que cal fer a casa i anar donant estirabots sense cap congruència.
Jo vull pertànyer a un país que sàpiga a on va i perquè hi va.
Catalunya no pot seguir estan gestionada per uns analfabets polítics i possiblement analfabets en el rigorós sentit de la paraula.
Que fa que un president no és rodegi de les millors persones per portar el país? Tant negat és!
Si, ho repeteixo, quan sigui gran vull ser d’un país que estigui governat sense bajanades i per gent ben escollida ( i si pot ser que no sembli mister Bean.)

M'he fet una religió a mida!

No tot és dolent!

Sovint ens enfrontem amb dilemes difícils de decidir ja que una part de nosaltres diu que si i una altra part diu que no.
Aquest és el dilema de la religió i el més fotut de tot és que cadascun se la pot fer a la seva mida.
Aquest és el meu cas. M’he fet una religió a mida i estic tant feliç.
Perquè m’he fet una religió a mida?
1.- Perquè m’han educat d’una manera de la qual no puc passar.
2.- Religió no vol dir sants i dimonis. Religió és una manera de viure i de fer.
3.- Dintre de la religió, en la qual m’han educat, hi ha molt bona gent i de molt dolenta, però la bona s’ho val i els dolents que els donin pel cul (si és que això no els agrada i si els agrada, que no els donin).

No puc passar de pensar que pot haver-hi un ser superior que ens ajuda (de la manera que sigui). Jo quan tinc un problema gros, quan tinc ganes d’estar en mi mateix, quan estic bé, etc. vaig a Montserrat. Allí hi trobo la pau que necessito. És un fetitxe, una influència del passat, pur catalanisme… no ho sé, però hi estic bé. Els meus fills, junt amb la Sara, els vàrem portar a Montserrat després de nàixer, perquè la Verge ens ajudés. La Verge per a mi és el costat bo de la "Guerra de les Galàxies", és la "Força" i la "Força m’acompanya".

La Religió és una manera de viure. Tu has de ser bo amb tu mateix i amb els demés. Tu t’has d’ajudar a no destruir-te i has d’ajudar a no destruir-se i a no destruir els demés. Aquesta manera de fer l’has de viure amb coherència i amb fe (amb fe amb tu mateix i amb els altres). Crec que quasi sempre intento viure així i això fa que a voltes agafis molt aire abans de fer segons quines coses. Agafar aire és agafar Força. Escoltar els demés és agafar Força. Dialogar és agafar Força. Cal viure agafant Força.

Em van educar en la religió catòlica. Cal saber esbrinar que té de bona (molt) i que té de dolenta (molt poc. Els homes la fan dolenta). No crec en la parafernàlia de l’Església, però si crec amb Oxfam. No crec en molta parafernàlia dels metges (encara que en sóc) però si crec amb Metges Sense Fronteres. Tot es tracta d’agafar el bo i deixar el dolent.
Aquesta història l’explico per justificar, perquè ens vàrem casar per l’Església o perquè vàrem batejar els nostres fills (si!!! cal posar el plural, perquè amb la Sara ho hem compartit tot i de l’amor parteixen aquestes creences) .

En aquests actes, l’Església és el punt de trobada de la meva família, és el punt de trobada d’una part de la societat que vol viure com jo (i crec que som molts) i és el punt de trobada d’una educació i no vol dir que aniré rera de capellans (disculpa Ramon, però tu una gran excepció) ni de costums obsolets i que ja s’han passat de frenada tres pobles. La negació és el que mata l’Església. Cal ser positiu. SIEMPRE POSITIVO!!!

Faula del bon Samarità i el mal governant (àdhuc el Montilla) i la colla de gilipolles que sols volen la cadira del Govern.

Avui he rebut aquest escrit i he decidit fer una traducció al català (segur que hi ha faltes, però l'intent ho val) i publicar-lo.

Faula del bon Samarità i el mal governant (àdhuc el Montilla) i la colla de gilipolles que sols volen la cadira del Govern.

Tots els dies 10 homes es reunien en un bar per xerrar i beure cervesa. La compta total dels deu homes era de 100€.
Acordaren pagar-la d’una manera proporcional, així la cosa quedà, més o menys, així: Segons l’escala de riquesa i ingressos de cadascun:
Els 4 primers homes (els més pobres) no pagaven res.
El 5è pagà 1€.
El 6è pagà 3€.
El 7è pagà 7€.
El 8è pagà 12€.
El 9è pagà 18€.
El 10è (el més ric) pagà 59€.
Des de llavors tots es divertien i mantenien aquest acord entre ells, fins que un dia l’amo del bar els va posar en un problema:
"Ja que vostès són tan bons clients” els va dir, "Els vaig a reduir el cost de les seves cerveses diàries en 20€. Les begudes des d'ara els hi costaran 80€."
El grup, malgrat tot, es va plantejar seguir pagant la compta en la mateixa proporció que ho feien abans.
Els quatre primers seguirien bevent gratis; la rebaixa no els afectava en absolut.Però que passava amb els altres sis bevedors que realment abonaven la compta? Com tenien que repartir els 20€ de rebaixa de manera que cadascun rebés una proporció justa?
Calcularen que els 20€ dividits entre 6 eren 3,33€, però, si restaven això de la porció de cadascun, a les hores el 5è i 6è home estarien cobrant per beure, ja que el 5è pagava abans 1€ i el 6è 3€. A les hores el barman suggerí que seria just reduir la compta de cadascun, aproximadament, en la mateixa proporció de l’estalvi, i procedí a calcular la quantitat que cadascun deuria pagar.
El 5è bevedor, el mateix que els quatre primers, no pagaria res: (100% d’estalvi).El 6è pagaria ara 2€ en lloc de 3€: (estalvi 33%).
El 7è pagaria 5€ en lloc de 7€: (estalvi 28%).
El 8è pagaria 9€ en lloc de 12€: (estalvi 25%).
El 9è pagaria 14€ en lloc de 18€: (estalvi 22%).
El 10è pagaria 49€ en lloc de 59€: (estalvi 16%).

Cadascun dels sis pagadors estava ara en una situació millor que abans: els quatre primers bevedors seguien bevent gratis i un cinquè també.
Però, un cop fora del bar, començaren a comparar el que estaven estalviant.
"Jo, sols he rebut un euro dels 20€ estalviats" va dir el 6è home i va senyalar al 10è bevedor dient "Però ell n’ha rebut 10!"
“Si, és correcte," digué el 5è home. "Jo també sols he estalviat 1€; és injust que ell rebi deu cops més que jo."
“Veritat!!" , exclamà el 7è home. "Perquè rep ell 10€ de rebaixa quan jo sols en rebo 2? Els rics sempre reben els majors beneficis!"
“Un moment!", van cridar els quatre primers al mateix temps.
“Nosaltres no hem rebut res de res. El sistema explota als pobres!"
Els nou homes varen rodejar al 10è i li van donar una pallissa.
La nit següent el 10è home no es va presentar a beure, de manera que els nou s’assegueren i begueren les seves cerveses sense ell. Però a l’hora de pagar la compta descobriren quelcom inquietant: Entre tots ells no ajuntaven el diner, ni tan sols, per pagar la meitat de la compta.

I així és, els catalans són els que més paguen, perquè són els que més riquesa produeixen, en conseqüència deurien de disfrutar de les majors avantatges.. La comunitat que paga més impostos és la que deuria rebre majors beneficis.
Poseu els hi impostos molt alts, ataqueu-los per ser els que més produeixen, i el més probable és que no apareixien mai més. De fet, és casi segur que començaran a beure en algun bar a l’estranger on l’atmosfera sigui més amigable.
Sort.

Doctorats en crítica.

És ben bé que aquest mon està format per un bon glossari de "cagabandurries i pixatinters". Gent que es creu dotada d’un do que els pot fer opinar animalades per sobre de tots els demés humans, encara que aquests siguin molts.
No he estat al concert d’U2, però estic segur que la crítica bona és la de la gent que va ser allí i va gaudir del concert. Els crítics del diari, que si la imatge està per sobre del so, que si els crits d’en Bono se sentien al Sant Jordi, son de reprimits intel·lectuals i de gent que no sap disfrutar de la vida, i ja no diguem una carta al director que s’indigna, perquè comparar la seva gran música clàssica amb aquests sorollets que fan els roquers, es d’analfabets.
Senyors, cal saber disfrutar de tot i estar en el lloc adequat, i per celebrar la crítica dels que si hi eren me’n vaig a veure si trobo unes entrades per avui.
PD: L’Ajuntament de Barcelona que es posi una medalla. No cal fer públic una sanció ara, esperem uns dies i tot resolt. És que, com diuen els castellans, "n’hi ha per pixar i no treure gota".

Adéu Marc/Benvingut Jac

Aquest és un moment d’aquells agredolços que no saps com sentir-te de veritat, no saps cap on tirar. El meu net és a prop de néixer i el meu nebot és a prop de morir.
Vida i mort es donen la mà de nou, però de moment d’una manera sanguinària i traïdora.
Jo voldria que tot fos bonic quan ell arribi, però en tem que no serà així.
La meva germana em consola (ella em consola!!!) dient que l’arribada d’en Jac omplirà un buit immens…
No sé que contestar, però els fets estan aquí i res hi podem fer.
Esperar, esperar, esperar i deixar que el temps (aquest gran aliat) o solucioni tot.