No tot és dolent!
Sovint ens enfrontem amb dilemes difícils de decidir ja que una part de nosaltres diu que si i una altra part diu que no.
Aquest és el dilema de la religió i el més fotut de tot és que cadascun se la pot fer a la seva mida.
Aquest és el meu cas. M’he fet una religió a mida i estic tant feliç.
Perquè m’he fet una religió a mida?
1.- Perquè m’han educat d’una manera de la qual no puc passar.
2.- Religió no vol dir sants i dimonis. Religió és una manera de viure i de fer.
3.- Dintre de la religió, en la qual m’han educat, hi ha molt bona gent i de molt dolenta, però la bona s’ho val i els dolents que els donin pel cul (si és que això no els agrada i si els agrada, que no els donin).
No puc passar de pensar que pot haver-hi un ser superior que ens ajuda (de la manera que sigui). Jo quan tinc un problema gros, quan tinc ganes d’estar en mi mateix, quan estic bé, etc. vaig a Montserrat. Allí hi trobo la pau que necessito. És un fetitxe, una influència del passat, pur catalanisme… no ho sé, però hi estic bé. Els meus fills, junt amb la Sara, els vàrem portar a Montserrat després de nàixer, perquè la Verge ens ajudés. La Verge per a mi és el costat bo de la "Guerra de les Galàxies", és la "Força" i la "Força m’acompanya".
La Religió és una manera de viure. Tu has de ser bo amb tu mateix i amb els demés. Tu t’has d’ajudar a no destruir-te i has d’ajudar a no destruir-se i a no destruir els demés. Aquesta manera de fer l’has de viure amb coherència i amb fe (amb fe amb tu mateix i amb els altres). Crec que quasi sempre intento viure així i això fa que a voltes agafis molt aire abans de fer segons quines coses. Agafar aire és agafar Força. Escoltar els demés és agafar Força. Dialogar és agafar Força. Cal viure agafant Força.
Em van educar en la religió catòlica. Cal saber esbrinar que té de bona (molt) i que té de dolenta (molt poc. Els homes la fan dolenta). No crec en la parafernàlia de l’Església, però si crec amb Oxfam. No crec en molta parafernàlia dels metges (encara que en sóc) però si crec amb Metges Sense Fronteres. Tot es tracta d’agafar el bo i deixar el dolent.
Aquesta història l’explico per justificar, perquè ens vàrem casar per l’Església o perquè vàrem batejar els nostres fills (si!!! cal posar el plural, perquè amb la Sara ho hem compartit tot i de l’amor parteixen aquestes creences) .
Aquesta història l’explico per justificar, perquè ens vàrem casar per l’Església o perquè vàrem batejar els nostres fills (si!!! cal posar el plural, perquè amb la Sara ho hem compartit tot i de l’amor parteixen aquestes creences) .
En aquests actes, l’Església és el punt de trobada de la meva família, és el punt de trobada d’una part de la societat que vol viure com jo (i crec que som molts) i és el punt de trobada d’una educació i no vol dir que aniré rera de capellans (disculpa Ramon, però tu una gran excepció) ni de costums obsolets i que ja s’han passat de frenada tres pobles. La negació és el que mata l’Església. Cal ser positiu. SIEMPRE POSITIVO!!!
Amén, jajaja.
ResponEliminaSuposo que com que m'has educat tu, la meva visió és semblant a la teva, encara que si penso que la majoria de coses que es diuen a la religió, sobretot per la fotuda obsessió que tenen a prendre-s'ho tot al peu de la lletra i no a interpretar-ho - que m'imagino que és el fi amb què es van escriure certes coses - no tenen cap sentit, excepte negar la capacitat de la gent per qüestionar-se la vida per ells mateixos. Tot i així, a mesura que em faig gran, que conec gent i els seus punts de vista, que aprenc, que llegeixo, etc., vaig pensant que l'únic que és important és educar bé i respectar als demés. Si a més pots ajudar i estimar (i el mateix de forma recíproca), llavors fins podries dir que has tingut èxit a la vida.
Per tant, doncs, el meu dilema és un de bàsic: hi ha unes tradicions amb les que hem crescut i que fan feliç a la família (per no esmentar, que els més grans patirien si no es segueixen, doncs els van educar així) i l'alternativa a aquestes tradicions passa per mans de polítics i gentussa similar, així que quant més lluny millor. El problema rau, com has dit, en la gent que converteix les tradicions en una oportunitat per a continuar usant la por (en la que ens han educat dins la religió) per a justificar-les com a una cosa imprescindible per a la salvació de l'ànima.
Suposo que al final més val fer el què més feliç et faci i ignorar els imbècils que trobes dins i fora la religió. I com bé dius tenir fe en la gent, doncs de tant en tant veus que encara hi ha esperança, sinó no tindríem fills, no?.
PD: l'Anna et pelarà!!!! Amb els esforços perquè no es publiqués cap foto a internet del "nen"... Suposo que el fet que siguis l'avi que-està-que-no-caga-amb-el-nét et concedirà la seva clemència benèvola.
ResponEliminaFa uns anys, vaig conèixer a una doctora, la Lali, que malgrat li encantava la seva professió, tenia un buit al seu interior.Ella hem va donar la mà i juntes vam descobrir la missa familiar, els dissabtes, al barri de Sants. Allà vaig descobrir una altre manera de veure la religió, i vaig veure que, és una manera de viure la vida més que una creença en el Déu de la creu o en el estament de l´església.
ResponElimina