Avui ja fa deu anys que es va morir el meu pare. Ell se’n va anar molt més tard que la mare, més d’onze anys. La va sobreviure uns anys que li van ser trists i encara recordo la cara que tenia el dia de l’enterrament. És aquella cara de "ja no espero res més de la vida"
Després, ens van deixar dos germans i això el va acabar d’ensorrà.
El dia abans de morir, amb posat cansat en va preguntar si es moriria aviat. Jo li vaig contestar que si i no em va dir res més.
La vida és una cursa de fons i si tens la sort (o no) d’arribar al final, amb tot el que has passat, et resignes a esperar la mort, com la millor solució al desgavell de seguir vivint.
Jo l’estimava, perquè sent la família és el millor que tenim, ens vàrem entendre força bé. Sempre que podia l’acompanyava allà on ell volia anar, tant de petit com de gran i així podíem parlar de les nostres coses.
Els pares és noten molt a faltar, però arriba un dia que t’adones que tu ets el pare de la família, i que tot té un final. Possiblement t’aferres molt als teus per seguir vivint amb il·lusió i esperança. Que descansi en pau!!!
Segurament no fa massa que m'he adonat realment de que tot té un final. És, probablement, una de les coses que m'inquieten més (perdre a qui m'estimo, a qui considero una guia, algú que sempre cuidarà de mi). A vegades ja se'm fa difícil acceptar que ja no podré veure més a cap dels dos avis, per tant, no puc ni imaginar-me (tot i que tard o d'hora ha d'arribar) no tenir al meu pare al costat. Si, ja sé que ara jo sóc pare i tu ets avi, però en el fons, jo també sóc fill i m'agrada ser-ho.
ResponEliminaEn fi, el millor és disfrutar el (esperem) munt d'anys que tenim endavant tot plegats, veient com el Jac es fa gran (de la néta ja en parlarem :P). T'estimo!