Els espanyols i el mon (que és d'ells)

En l’Avui del dia 16/09/2010 en Sebastià Alzamora ens diu que molts catalans independentistes ens agrada sentir-nos derrotats i que no sabem alegrar-nos de les victòries dels demés, com la d’en Nadal als EEUU, i això fa que l’article el signi com “Nadal i el catalanisme malastruc”.
Jo crec que parteix d’una dada errònia, ja que caldria dir-li “Nadal i l’espanyolisme malastruc”.

Perquè espanyolisme malastruc? Molt senzill, tots els mitjans d’informació estatals i molts de nacionals no estalvien esforços per fer-nos veure que és un èxit d’Espanya i no de Catalunya (o de ses illes, com és el cas). Espanya és una i indivisible.
Jo no estic en contra del Sr. Nadal, el Sr. Alonso, el Sr. Martínez de la Rosa o del Sr. Lorenzo perquè siguin d’Espanya. Jo estic en contra d’ells, perquè en cada moment se'ns recorda que formem part d’una unitat indissoluble i que els seus èxits (el de La Rosa no) no fan més que fer gran Espanya i demostrar la seva bravura i que són de la Roja (Ferrari és vermell, però ara és de la Roja, ja l’hem cagada!).

A mi em sembla molt bé que siguin espanyols, com si volen ser "polacs" (com nosaltres), que defensin la seva nació, però aquesta no és la meva i per això no me'n alegro dels seus èxits. Em deixen indiferent.

Altra cosa és que fora del nacionalisme, m’agrada la gent per la manera com actuen (gran èxit d’en Pep Guardiola). Per això prefereixo el Sr. Federer (no fa el fatxenda després d’un cop magistral), el Sr. Schumacher (és capaç de felicitar un per un tots els components del seu equip quan acaba de perdre un campionat mundial i no dir que la culpa és de l’equip) o el Sr. Rossi (és capaç de posar-se medalles de fusta quan la caga tot solet i no barallar-se amb altres corredors).

Nosaltres som Catalunya, som una nació i ells són d’una altra nació!