dijous, 19 de maig del 2011

A l'amic Patiño.




Hi ha persones que formen part de la teva vida d’una forma poc visible, però inseparable, ja que han estat base de la teva educació, pel bo i pel dolent.
Aquest és el cas d’en Manuel Patino, professor de l’Escola Pia des de l’any 1964, provinent de la seva natal “Tacita de Plata”.
Es va estrenar amb un grup d’alumnes de 9 anys, temorosos dels mestres i ell hi col·laborava amb gran quantitat de regles de fusta trencades a les nostres mans. A les hores el mestre ho sabia tot i ho ensenyava tot, i amb la quantitat d’hores que estàvem al col·legi costava molt mantenir l’atenció dels seus pobres infants. Ell ho aconseguia. Per a mi sempre ha encarnat el tema d’en Joan Manuel Serrat: cançó per a la meva mestra (encara que fos un home).
En va quedar un bon record ja que en el fons era una bona persona, encara que seguia els mètodes de l’època. La seva forma d’ensenyar era clara i sabia donar el punt just d’èmfasi allà on calia.
Quan li va tocar ser el professor del meu fill vaig estar molt content. Penseu que jo no volia que trobés cap personatge d’una època tòrpida, fosca i espessa de l’ensenyament i de la història d’Espanya, però ell trencava aquest segell amb el seu tarannà dialogant.
Posteriorment vàrem seguir en contacte i vaig tenir l’honor de veure créixer els seus nets quan encara eren a la panxa de la seva mare.
Li agradava seguir els passos dels seus ex-alumnes i saber d’ells. Una vegada em va aparèixer a la consulta amb una fotografia arrugada i vella tota plena de xicots, perquè li recordés qui eren. Jo hi estava a la fotografia. Vàrem poder deduir la identitat de quasi tots els fotografiats.
Era un amant dels trastets vells i les armes blanques antigues. Més d’un cop m’havia obsequiat amb eines mèdiques de començament del segle passat. La pobra Mercedes no deu saber que fer amb tanta ferralla.
La seva llarga malaltia l’havia deixat cansat. Manolo descansa en pau. Et trobarem a faltar.

1 comentari:

  1. Es fa estrany, fins a cert punt, veure que tu i jo vam conèixer dos "Patiños" diferents (l'evolució que tota persona fa al llarg de la seva vida, imagino); però tots dos hem arribat a la conclusió que era bona persona i això ha fet que perdonem les diferències (que a altra gent no passaríem per alt) i que li tinguem afecte (suposo que tu bastant més que jo, doncs també hi vas tenir molt més tracte; i també suposo que gran part de l'afecte que em va mostrar a mi partia en gran mesura de l'afecte que sentia cap a tu). Es com si una petita part de la teva infància s'apagués, oi?

    ResponElimina