Fa uns dies en Vicent Sanchis (articulista del diari Avui), a propòsit de la legalització de BILDU pel Tribunal Constitucional, es lamentava que el Partido Popular no estès conforme amb aquesta sentència i els desqualifiqués, i en canvi quan el mateix tribunal va escapçar l’Estatut, estesin tant contents i celebressin la seva integritat. O tots moros o tots cristians!
Ara ell fa el mateix amb el cas del gendre dels Tous. No li agrada la sentència, perquè no és la que ell havia pensat i els jurats populars de poca cosa serveixen, ja que es deixen influenciar per les circumstancies del possible delicte.
No entraré a discutir si el mort, o presumpte assassinat, era una germaneta de la caritat o era un immigrant albano-kosobar que admirava molt l’arquitectura i estava en el lloc dels fets sense més intenció que bocabadar-se davant de la bellesa de les edificacions existents, però el que si és clar és que si el jurat popular l'ha declarat “no culpable”, ara no busquem tres peus al gat i acceptem la sentència, sinó estem fent el mateix que els nostres amics del PP.
El problema radica en què tots ens fem una idea de la nostra sentència tant si es tracta d’un estatut com si es tracta d’un possible assassinat. Ens costa acceptar el veredicte dels demés, però el que no és pot és desqualificar el que no t’agrada senzillament perquè no és el que jo havia pensat.
En el fons el què passa és que tots ens creiem molt lliures (diferents, originals i de ment oberta), amb molta raó i més intel·ligents que els altres. Però en el fons no som més que "paletos" (alguns molt més que altres) amb una visió limitada, subjectiva i construïda amb els prejudicis del petit tros de la societat amb el què convivim (primer els de la família i ves-hi sumant, amb més o menys força, els d'amics, co-habitants, gent a qui admirem, etc). I no ho acceptem. Igual que no acceptem que tenim el què tenim perquè estem per sobre dels que tenen menys i per sota dels que tenen més. Suposo que aquesta és la naturalesa de l'home. Sembla mentida que haguem arribat on hem arribat, no?
ResponElimina