Alpe d'Huez, aconseguit!

Si, s’ha aconseguit, i potser més fàcil del que m’esperava.
Hem fet un petit escalfament prop de Le Bourg d’ Oisans i hem enfilat la pujada cap a Alpe d’Huez.
El començament és molt dur amb rampes que et tenallen les cames, però al mateix temps veus que l’alçada respecte al poble d’Oisans augmenta d’una manera vertiginosa.
Després entres en una fase d’estabilització, tant de ritme de pedalada com de ritme cerebral, que et va portant cap el cim. Sols et distreu el paisatge i curiosos que hi ha per la carretera.
De sobte et trobes a mitja ascensió i et dius que ja no pots fallar.
Normalment hi ha un punt on el dolor de les cames et fa dubtar de seguir, però això, aquest cop, no m’ha passat i m’he trobat a la zona habitada del cim sense grans dificultats.
Allí m’esperava en Joan i junts en fem els últims metres per dintre del poble (potser uns 1500 metres).



Fotos de rigor, esmorzar i cap avall, que com diem els ciclistes “és gratis”.
El temps ha estat molt bo, assolellat, però no massa calor. Això ha fet que ens animéssim a fer “Le Galibier” per la cara de Villar-d’Arene, passant pel Col de Lautaret.
És llarg i esgotador, però el paisatge s’ho val. Estàs al paradís, però cansat com un “burro”. Quan arribes a dalt hi ha sorpresa. De la porta del túnel surt una carretera acabada d’asfaltar, sense cap pintura ni protecció, d’un quilòmetre de llarg, amb unes rampes de vertigen. Si la fas: PREMI!!! Ets al cim de veritat i des d'allí veus les dues valls i tot el massís del Grand Galibier.



El diumenge ens vàrem llevar molt d’hora per acompanyar en Joan a Saint-Michel-de-Maurienne. Allí el vaig deixar i acompanyar (jo en cotxe) a l’ascensió del Télégrafe i Galibier per l’altra cara. Tot un èxit!
Ha estat un cap de setmana molt profitós i amb reptes que s’han acomplert.
Que bonic seria tot si sempre la vida fos així!!!