divendres, 31 de març de 2017

El servei de neteja

Sens dubte la vida ens dóna arrossegades importants, i quan et passa et fa replantejar tot el teu comportament.
Els lectors del diari ARA, hem viscut les peripècies del seu director, ara ja exdirector, Carles Capdevila, i amb aquesta pulcritud de fets i de sentiments que té, ens ha anat relatant les seves peripècies per l'Hospital que l'estan tractant.
Fa pocs dies va tocar un tema, que com a metge ginecòleg que sóc, sé del que està parlant, i no puc estar més conforme amb ell.
Ja fa uns anys va aparèixer un article similar que em va fer pensar, i des de llavors sento un gran respecte per aquest col·lectiu. Aquest article preguntava de si algú sap el nom de la dona (normalment dona) del servei de neteja que treballa al teu racó d'hospital. Per sort jo el sé, però entenc que normalment no li donem el valor necessari, i sense aquest servei difícilment podrien treballar, i ho fan amb tota la prestesa, ganes i pulcritud de la qual són capaces.
Per això em permeto reproduir l'article d'en Carles Capdevila, suposo que em dóna el seu permís. Realment em va emocionar i tothom l'hauria de tenir en compte.









"La dona que somriu"

NETEJAR NO ÉS una feina ben valorada, i necessitem molta gent que ho faci. Fregar terres d’un hospital no és fàcil. Les dones de fer feines tenen horaris de bon matí, per no interferir en el ritme d’infermeria, irrompen en habitacions compartides, amb familiars que dormen al costat, i han d’entaforar la mopa en els espais buits que troben, a preu fet: hi ha moltes habitacions que esperen. És habitual que es limitin a saludar mecànicament i ofereixin un rostre de “Ja veus tu les ganes que tinc jo ara de fer això”, mentre superen una gimcana  de  traves  i  procuren  –amb poc  èxit,  tothom    pressa–  convence’ns que esperem uns minuts a trepitjar per allà on han passat.

Ella és diferent. Des del primer dia t’hi has fixat, costaria no fer-ho. Ella sempre somriu, amb un gest que li omple la cara i s’encomana, és impossible no correspondre-hi, encara que et trobi mig adormit, de mal humor o adolorit.  Somriu  quan  entra,  somriu  cada  cop que us creueu les mirades, somriu quan necessita que aixequis les cames per fregar per sota. Podria ser un automatisme, un acte teatral, però no ho és perquè  somriu  també  amb  els  ulls,  aguanta la mirada, i ho acompanya d’un “Bon dia” o un “Com està avui?” absolutament sincers, gens formals, de qui espera resposta. Amb el pas dels dies, somriu encara més quan et pot dir que comences a fer bona cara, que quin canvi, i només de sentir-ho encara la fas millor. Un altre dia et demana si aviat podràs tornar a casa, i t’il·lusiones, perquè ella d’això hi entén. No és una dona que frega, és una dona que busca als ulls dels pacients la seva veritat i els regala l’afecte del seu somriure. No sé si sap el bé que arriba a fer des de la seva tasca humil i poc agraïda.
No s’ha escrit en cap revista mèdica que la seva amabilitat sincera i radiant curi, però és de les poques medecines sense efectes secundaris i amb beneficis immediats.


CARLES CAPDEVILA (17/03/2017)

Gràcies Carles!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada