Sempre amb molta dignitat...

Ho sento molt, però malgrat el risc de repetir-me, en Bernat l’ha tornat a clavar, i crec que un article com aquest no pot passar de llarg, cal llegir-lo.
La reflexió és fàcil, amb tant ninot governant i tant posseïdor del vot electoral que vota el partit “peti qui peti”, no anem enlloc. Calen llistes obertes i ens cal la independència, si més no, d’aquests polítics nefasts i d’aquests votants estaquirots i poc oberts al canvi.
Tant costa canviar el sentit del vot si el que està a dalt no n’encerta ni una?
Cal que ens mengem els marrons sempre els mateixos, senzillament perquè som una minoria esclavitzada?
Ara és l’hora del canvi i cal lluitar per les nostres idees. Sols votaré el partit que m’ofereixi la independència, encara que aquest fos el PP (que Déu no ho vulgui, ja que abans hi ha altres opcions).


Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, una nació rica i plena que vivia maltractada per un Estat cruel. El president d'aquest govern enemic i conspirador incomplia sistemàticament les seves promeses, escapçava amb impunitat les lleis que aquest poble havia impulsat pacíficament, i -per si no fos prou- deixava els seus pobrissons treballadors penjats al tren, lluny de l'oficina. Els usuaris d'aquest ferrocarril sòrdid, fatigats de tanta burla, iniciaren una revolta sense precedents en la història d'aquella nació rica i plena. Els seus polítics reclamaren dignitat, encapçalaren manifestacions al centre burgès de la seva capital, i un dels filòsofs més compactes del seu país (també poeta a temps parcial) afillà un nou vocable eidètic que marcà tota aquella època: el català emprenyat. Tots els diaris feren seu un cant, que era un clam: "Volem que els trens arribin a l'hora, volem respecte, mecagoncony!". Sorprenentment, la revolta sofrí un contratemps; a les eleccions que van succeir l'aixecament, els habitants d'aquesta nació rica i plena i els dissortats proletaris abandonats acabaren votant massivament el partit que els havia deixat isolats a la via! Segons conten, aquests van regalar un nombre de vots rècord a una dama extraordinària (car duia un fruit al ventre!) que després arribà a ser ministra de l'exèrcit i mai més no es preocupà pels seus votants ni el seu transport.

Temps després, l'Estat va tornar a la càrrega. A través d'un tribunal oxidat i ple de jutges moribunds, va intentar mutilar una de les seves lleis orgàniques. El català emprenyat va ressuscitar de nou, i els diaris de la nació -amb una overdose poètica- van decidir encapçalar un editorial conjunt reclamant dignitat, dient que aquesta llei l'havia firmada fins i tot el monarca de l'Estat! Commoguts per aquella mostra antirepublicana, líders i jutges de l'Estat opressor van fer només alguns petits retocs al text ja retocat. Misteriosament, no obstant, la història del tren es va repetir, i els propietaris de la tisora tornaren a tenir els vots d'aquesta nació rica, plena, i assedegada d'un conte que mai no acabarà. Això sí, sempre amb molta dignitat...