Vaig començar aquest blog ara fa un any.
Ja ha passat un any.
El Marc ja fa un any que no és físicament entre nosaltres.
En Jac aviat farà un any que està entre nosaltres.
És difícil expressar el que això vol dir.
He parlat, fa un moment, amb la meva germana i diu que el vestit d’en Marc està al cementiri, però el seu esperit està entre nosaltres. Allà, al cementiri, hi ha una foto d’en Marc amb els Simpson (es veu que eren els seus grans aliats). M’agrada que pensi així. Això t’ajuda a suportar el dolor. Molt dolor.
Ja ho diu la cançó: Trobarem a faltar el teu somriure…I aquesta falta és infinitament dolorosa, tant que mai els pares haurien de sobreviure a la mort dels seus fills.
Ja no parlo de nets. Tinc una clienta que se’n li va morir un, ofegat, i s’ha tornat boja, totalment boja. Boja de dolor.
Marc, que descansis en PAU i si els Simpson són per allà on estàs, que t’ho passis molt bé.
Aquestes coses no haurien de passar. Potser, quan passen, hauríem d'aprendre'n que cal saber viure i que cal canviar tot allò que no ens faci feliços, doncs la vida s'acaba i no serveix de res que duri molts anys si no n'hem gaudit. Crec que el Marc va gaudir molt i això segur que ajuda a la tieta, al tiet, a la Mar i al Perico a suportar-ho, doncs saben que ell va ser molt feliç i va tenir molta gent que l'estimava. Va viure i molt, encara que fugaçment.
ResponElimina