Les voltes que dóna la vida (1)

Jo sempre dic, a qui em vol escoltar, que la vida no passa tant de pressa com sembla, sinó que fem moltes coses i aquestes coses ens prenen molt temps.
Aquestes coses, de vegades, ens porten a situacions noves, que en un altre moment i sinó haguessin passat, la nostra vida seria totalment diferent.
Dissabte, sol, vaig anar en bicicleta a Vilafranca del Penedès. A la meva edat i amb les meves forces, és un recorregut d’unes quatre hores llargues. En anar sol em va donar molt temps per pensar i repassar, una mica, perquè era allà, en bicicleta, pedalejant, cap a Vilafranca.
De petit vaig jugar a hoquei i ho vaig mantenir fins acabar la carrera de medicina. Llavors vaig entrar a treballar a un despatx professional i el cap em va portar a jugar a squaix. Però el temps va fer que jo, i un altre company, acabéssim derrotant, reiteradament, el nostre cap. Això no li feia gens de gràcia i portava més d’una discussió.
Un dia d’estiu em vaig trobar amb el meu germà gran, que anava en bicicleta, i em va incitar a agafar un artefacte d’aquells i seguir-lo fins el port d’Estenalles. L’experiència em va agradar. Vaig tenir uns altres contactes, amb aquell esport, amb uns parents de la Sara.
Total, que als pocs dies li deia al meu company de feina si s’atrevia a provar d’anar en bicicleta i així deixar el cap de la feina que s’ho fes tot sol.
L’experiència va funcionar i jo encara hi vaig. Ell no (ha traït la seva bicicleta i s’ha passat al golf).
Sinó hagués estat per aquest cap impertinent, possiblement jo ara estaria, tan bonic, jugant a squaix o a padel (que és el que es porta ara), i m’hauria perdut molt bons amics, que gràcies a la bicicleta, és el que tinc ara.
Això t’ensenya que una bona emprenyada, en un cert moment, pot acabar amb grans moments de plaer i molt bons amics.
De tantes coses que fem a la vida sovint oblidem perquè som allà i que no ha estat ni tant ràpid, ni tant efímer.
Això si, al poc temps, ens acomiadaven de la feina!