Les voltes que dóna la vida (2)

Lleguin el blog “que tinguem sort”, a la seva darrera entrada sobre com està políticament parlant el català, he pensat que cada cop m’estic radicalitzant més i hauria de ser estrany, ja que la meva història familiar no és pas de catalanisme, ni en sabia res de jove. Mai havia estat en cap grup catalanista (excepte el temps que vaig militar a CDC, però allí ja estava catalanitzat). És evident que l’estat general de les coses fa que de mica en mica em senti més diferent dels espanyols i més lluny de la seva manera de viure, pensar i fer.



La meva família, d’arrel totalment catalana, té una part benestant, que prové del tèxtil. El besavi funda una fàbrica, els fills la mantenen i els nets la dilapiden. Durant la guerra pateixen presó i els treballadors es fan els amos de la fàbrica. Per ells hi ha la sort que el “Generalísimo” els salva i recuperen les possessions. Queda clar que estan molt agraïts al règim i són franquistes per sempre més. El meu pare guarda al seu despatx el testament polític del dictador. Espanya és una i indivisible. Malgrat tot ens parlen en català.
A l’altra part, l’avi era d’ERC, però no el vaig conèixer. Amb l’avia sols en vàrem parlar molt al final de la seva vida.



Al col·legi ens ensenyen en castellà, tot i que haig de reconèixer que no es fan escarafalls al català i més d’un capellà ens parla en el nostre idioma. Dels professors, la majoria, ni parlar-ne. Hi ha l’excepció del gran Àngel Santaeulàlia, patriota i gran culé.
Vaig a la universitat que sols conèixo el català parlat, no el sé escriure i el llegeixo amb dificultat. No recordo en quin idioma eren les classes, però mi aposto un pèsol que eren en castellà.

La mort de l’Assassí és per a mi, com per a molta gent, llarga i anguniosa. Però tan me’n fot el que passi. No estava pendent del seu estat, encara que ens passaven el “parte médico habitual” a totes hores. Conec la bonanova de bon matí, estan de “meritori” a un quiròfan de Mútua de Terrassa.



Encara no sé que hi ha una identitat nacional. És sorprenent que l’11/09/1977 estic a la manifestació més gran vista mai a Catalunya, segurament per curiositat. Però no en sé rés de la Generalitat fins que, anant en cotxe a Sant Climent Sescebes al servei militar, sento per la ràdio la famosa frase: “Ja sóc aquí” (23/10/1977). De nou, curiosament, el dia de la “Jura de Bandera” enlloc de dir: “Si juramos”, dic, junt amb un grup nombrós: “Si nos vamos”. Sembla que es comença a obrar el canvi.
Després vaig a fer pràctiques militars a l’Acadèmia Militar de Toledo” i en lloc de cantar “ardor guerrero” em trobo cantant “on vas amb les banderes i els avions i tot el cercle de canons que apuntes al meu poble”. També haig de reconèixer que 2 anys abans vaig retornar el disc de Lluís Llach, “Gener 76” perquè no el vaig entendre, i ara és un dels meus preferits.

Repassant aquest tros d’història m’adono que possiblement el gran canvi s’obre a la mort de Franco. Segurament començo a rebre informació que mai havia tingut i els impresentables d’Espanya comencen a fer els seus moviments, perquè els catalans ens sentim incòmodes i menyspreats.
El que ells no saben és que aquest menyspreu ens dóna ales per desitjar, cada cop més fort, l’INDEPENDÈNCIA.
Està clar que ells m’han convertit en un separatista convençut i que tant me’n foten les dretes com les esquerres. Primer vull l’independència i desprès ja parlarem de qui ha de governar.
Visca Catalunya i l’UNICEF (Una Nació Independent Catalana És Factible).