"Els malparits dels independentistes"

Ara resulta que els independentistes som els culpables de tot plegat.
“La desafecció pot donar arguments a aquells que volen la ruptura o el desinterès mutu” diu l'altre president. Sinó ens deixen en pau els deixarem anar els independentistes que tenen molt mala llet!!!
O sigui que nosaltres som els que toquem els collons a Espanya i no Espanya a nosaltres, segons l’altre president (el molt honorable), i sort que representa que és el nostre (com TV3).
Que ràpidament es capgira la història i es fa veure les coses a l'inrevés.
Espanya sempre ens ha consentit i no entén com un grup de “desafectats” se’n volen anar.
És increïble! Però que no tenen llibres d’història a Espanya, o és que d’entrada ja els van escriure al revés?
La història és la que hi ha, poques vegades Catalunya ha agredit a Espanya, però ells si ho han fet amb escreix.
En Montilla hauria tingut que dir: La desafecció pot donar arguments a aquells espanyols que volen subjugar-nos més” i així en podem començar a parlar.

A la gent amb seny.

Un cop més el Barça ha guanyat la lliga. Però és una lliga especial perquè el nostre entrenador no diu: “es que el fútbol es así”.
Tots estem més contents perquè la guanyada en Pep. Ell sap que té un càrrec que hi ha accedit gràcies a en Jan Laporta i quan ha de donar les gràcies el primer que fa és donar-les al president.

Ell és una persona que no diu bajanades, que raona les seves postures, que fa de l’esport una feina i no una ruleta com la majoria d’entrenadors (“es que nos marcarón un gol en frio y no pudimos remontar”). Dóna gust escoltar una roda de premsa seva, llàstima que la majoria de periodistes no estan a l’alçada i es fan un fart de preguntar tòpics i, el que encara és més greu, repetir preguntes.

Té un equip que se l’estima, pel club que representa i pels jugadors que té que entrenar i formar (no oblidem que cal formar els jugadors, que són canalla i cal educar-los).

I tot això fa que nosaltres, mortals, encara ens estimem més aquest Club.

Força Barça!!!

Al meu germà Josep

Avui és aquell dia que des de fa dotze anys, d’una manera regular, però imparable, em poso de mala llet, perquè no vaig saber valorar la magnitud de la tragèdia.
Avui és aquell dia que totes les beates de l’església del Sant Esperit (perdó, Catedral del Sant Esperit o de Terrassa o del que vulgui ser) han oblidat en el més profund de la seva memòria, i també els gais.

Avui fa 12 anys que en Josep va decidir deixar-nos. Sempre ho recordaré!
Ho recordaré, perquè era el meu germà, però ho recordaré per com van anar les coses.
En aquell moment ho vaig escriure tot i ara ho rellegeixo i veig que encara ho tinc ben gravat a la memòria.

Al meu amic Ramon, un mes més tard, li deia: “… Estava desesperat, però no em va semblar que estès sol. Ara, és clar que estava sol i que potser vaig tenir la sort de compartir un dels darrers bons moments de la seva vida. Al menys això em serveix de consol...” Estava sol i la soledat és dura, seca, fulminant, desesperant i la desesperació et fa prendre decisions dures, irreversibles… i així va ser.

Només amb la Roser n’he parlat alguna vegada, ella també va perdre un germà, i és dur, molt dur pels que es queden. Mai sabrem si la va encertar o es va equivocar, però qualsevol retall de la vida que puguis gaudir sembla que es bo, o així ho crec.
Ell va decidir que no era bo i molts li van donar la raó.

Descansa en pau!

El nòdul coronat (i benigne)

No hi ha res més descarat que voler-nos fer empassar que com la sanitat catalana és molt bona sa majestat el rei del centre s’ha vingut a operar aquí. Lògicament no ha fet cues d’espera, ni la seva comunitat ens pagarà les seves despeses. Però el bany de masses monàrquiques catalanes que això representa no li treu ningú i tots contents. En un moment on la monarquia pot patir a Catalunya, una ensabonadeta i ja està. Quins collons que tenen.
I a més es fumador!!!
Paga la pena lleguir l’article d’en Sebastià Alzamora i valorar.

Com que és possible que no se n’hagin assabentat, de tan discreta com ha estat la cosa, aprofito aquest espai per fer-los saber que al rei d’Espanya li han extirpat un nòdul d’un pulmó. També convé que sàpiguen vostès que Sa Majestat ha tingut la deferència de fer-se operar a l’Hospital Clínic de Barcelona, cosa que honora a tots els catalans i molt especialment als que vivim a l’Eixample de la Ciutat Comtal. I és absolutament important que quedi clar que es tractava d’un nòdul benigne i que el Borbó no té càncer, que és una cosa que només tenen els plebeus i els nou-rics amb piscina. Un rei, no. De fet, tan incompatibles són certes malalties vulgars amb la règia persona de don Joan Carles que l’equip mèdic va afirmar que la possibilitat d’un càncer havia estat “desterrada”. Quan es tracta de ciutadans corrents en tenen prou de descartar-la, però quan es tracta del rei, es veu que la possibilitat és enviada a l’exili.

De fet, tenir un nòdul (benigne) en un pulmó comença a ser cosa de molt bon gust i senyal de distinció. Com algun diari s’ha encarregat de recordar aquests dies, personatges tan prominents com l’entranyable Noi del Poble-sec, Joan Manuel Serrat, o com el polític del Congrés de Diputats perennement més ben valorat pels ciutadans catalans, senyor Josep Antoni Duran i Lleida, ja han superat cadascun el seu nòdul pulmonar (benigne). Però que ara s’hi hagi afegit ni més ni menys que don Joan Carles confereix al tema un aire com de club restringit a senyorassos de la més alta facúndia. Per formar-ne part, convé també ser operat pel doctor Laureano Molins, que ve a ser el desterrador oficial de possibilitats de càncer. I és que la sanitat pública catalana, com es va afanyar a recalcar el president Montilla, és una cosa esplèndida (i encara es va quedar curt).

Aquests dies, els mitjans i tothom que hi ha sortit a dir alguna cosa sobre la indisposició del Borbó recordaven els metges que s’ocupaven de Napoleó a l’illa d’Elba, i que confeccionaven un historial minuciós del seu estat de salut, amb anotacions com “avui, l’emperador ha efectuat unes deposicions d’un color i una textura excel·lents”. És l’únic que ens ha faltat saber a propòsit del majestàtic pacient del Clínic, i no ho dic per donar idees. Especialment commovedor em va semblar un oncòleg mallorquí (a Mallorca tenim una especialitat en llepaculs reials, com aquells empresaris que van obsequiar el seu venerat don Joan Carles amb un iot que va costar tres mil milions de les pessetes d’aleshores) que va sortir a deixar ben clar que el nòdul (benigne) del pulmó del rei d’Espanya no tenia res a veure amb el fet que aquest sigui fumador de tota la vida. De cap manera.

Un nòdul (benigne) al pulmó es forma per una reacció del teixit orgànic davant d’un organisme extern, com ara una infecció. Això exculpa el monarca de tota possible relació de causalitat entre el consum dels havans que li agrada polir-se i l’aparició del nòdul de marres. Això sí, la resta de fumadors que no ostenten corona són, com sap tothom, un estol de quasi sociòpates que s’ho hauran merescut amb escreix si mai pateixen cap malaltia.

No sé què em fa pensar que la formació d’un nòdul, per benigne que fos, en el pulmó d’un fumador que no es digués Borbó i Borbó seria diagnosticat amb força més severitat. Les deposicions de les testes coronades són d’una textura tan perfecta que a alguns els fa venir gana i tot.

Comentari que no m'han deixat publicar a TV3

La meva sogre, que no sap ni de que va la F1, ens ha acompanyat a veure, per TV3, els entrenaments i ha acabat dient: Però qui és aquest Pedro Martínez de la Rosa que tant parlen, és que és molt bo? Jo l’he contestat que és un petardo, trampós, però que els de TV3 ens el volen endinyar com el més bon pilot i més català del món. Sort que ell diu que cada dia és més bon pilot...
Senyors, que una locució ha de ser una mica més amena i cal parlar d’altres pilots, de tots els pilots. Els suposats catalans, res de res!
I els de l'Alonso. Ara “marea roja”. Te collons el tema. Astúries ara té el vermell com emblema, perquè ho diu el Sr. Botín. Que avall ha caigut Ferrari i tot el seu sèquit. També té sort que l’Alonso li diu que els que l'han guanyat fins ara no conten pel títol. Es pot ser engreit!!!
I en Jaime Alguersuari, perquè aquesta mania a voler-li traduir el nom al català. Cadascú es diu com ell vol dir-se i ell vol Jaime i prou.
Realment els comentaristes de TV3 cada dia són més dolents. Aquest espanyolisme que es vol exhibir es tronat i fora de lloc. Per això ja hi ha la Sexta, Tele 5 o qui sigui.
Ja vaig proposar en certa ocasió que TV3 podria donar el so per dual. Els cotxes per un cantó i els comentaristes per un altre. Així ens estalviaríem tanta tonteria junta.
Ei Laia, si segueixes així acabaràs casant-te amb un pilot de F1! Que tinguis sort (que lo teu és descarat!)

Los Angeles

Tot el bo s’acaba i aquest viatge no és una excepció.
Avui en Paco em deia que és un viatge per pair, que cal guardar-lo a la memòria i el temps el farà encara millor. Hi estic d’acord. Masses coses en 9 dies. El temps farà sedimentar els records i segur que milloraran. La veritat, ara estem massa cansats per valorar tot el que ha passat.
Estem molt contents perquè tot ha sortit be. Les motos han funcionat. Cap accident. Ningú s’ha perdut. Ningú ha fet esperar els demés més del compte. Cap discussió. Tot rodó.



De totes maneres crec que cal fer dues mencions especials:
En Joan i l’Anna mai havien fet una viatge d’aquestes característiques, ni tan sols havien anat en moto. Encara que la moto és de tres rodes, crec que cal valorar l’esforç que han fet per estar sempre a l’alçada del grup. Un aplaudiment.
I parlant d’estar a l’alçada i esforç acomplert, medalla d’or a la Bel que ha sabut portar la seva moto amb tota la confiança del mon. Un altre aplaudiment.
I parlant del viatge en si, avui ha estat dia lliure. La meva opció ha sigut, junt amb un nodrit grup, seguir el GPS Eduard i fer amb moto un bon recorregut per Los Angeles. Sunset Bulevard, Hollywood, Santa Monica, etc.
D’aquests llocs sols queda la impressió que fa el seu nom, perquè la sumptuositat l’han perduda fa força temps, però és bonic poder-ho visitar.
Demà avió i més avió i així començar a pair el viatge.
El que no ens treu ningú és que hem fet una bona colla d’amics i espero seguir veient-los i compartint sortides amb moto a Catalunya.



The End.

Pere Font