Avui és aquell dia que des de fa dotze anys, d’una manera regular, però imparable, em poso de mala llet, perquè no vaig saber valorar la magnitud de la tragèdia.
Avui és aquell dia que totes les beates de l’església del Sant Esperit (perdó, Catedral del Sant Esperit o de Terrassa o del que vulgui ser) han oblidat en el més profund de la seva memòria, i també els gais.
Avui fa 12 anys que en Josep va decidir deixar-nos. Sempre ho recordaré!
Ho recordaré, perquè era el meu germà, però ho recordaré per com van anar les coses.
En aquell moment ho vaig escriure tot i ara ho rellegeixo i veig que encara ho tinc ben gravat a la memòria.
Al meu amic Ramon, un mes més tard, li deia: “… Estava desesperat, però no em va semblar que estès sol. Ara, és clar que estava sol i que potser vaig tenir la sort de compartir un dels darrers bons moments de la seva vida. Al menys això em serveix de consol...” Estava sol i la soledat és dura, seca, fulminant, desesperant i la desesperació et fa prendre decisions dures, irreversibles… i així va ser.
Només amb la Roser n’he parlat alguna vegada, ella també va perdre un germà, i és dur, molt dur pels que es queden. Mai sabrem si la va encertar o es va equivocar, però qualsevol retall de la vida que puguis gaudir sembla que es bo, o així ho crec.
Ell va decidir que no era bo i molts li van donar la raó.
Descansa en pau!
Jo en tinc bons records d'ell. I sempre he tingut una certa sensació d'impotència. Sempre he pensat que potser si hagués sigut més gran (i madur) i hagués pogut parlar amb ell, com tu ho feies, potser tot hagués pogut canviar.
ResponEliminaTambé sempre he pensat que el què tu has viscut ha de ser de les coses més difícils amb les que conviure i m'agrada que per fi en comencis a parlar (no només amb la Roser, sinó amb altres que t'estimem, ja que potser et servirà per treure't una petita part del pes que arrossegues després d'un cop tant dur).
No crec que les decisions siguin, en elles mateixes, bones o dolentes però, el que si és innegable és que totes i cadascuna d’aquestes eleccions duen un conjunt de conseqüències al seu darrere. Molt probablement, algunes d’aquestes realitats que es situen al seu darrere, com a resultat d’aquesta inèrcia generada pel propi acte i, com ja he especificat, inevitable, seran hipotètiques. Ens agafarem a aquell “i si hagués....” que tots hem pronunciat en un o altre moment de la nostra trajectòria vital però, moltes d’aquestes realitats esdevindran realitats sense més i de les quals en podrem fer el nostre particular judici.
ResponEliminaEl tiet va fer una tria, vàlida i respectable com qualsevol altre. Ara bé, les conseqüències ja no admetien aquell hipotètic del que hem parlat, perquè aquest futur on qüestionar-se la tria en un instant va desintegrar-se i només quedaven les realitats, les conseqüències que vivíem tots els que érem espectadors. En Josep volia el passat, segurament volia modificar alguna de les peces que el duien a l’engranatge present que li resultava absurd però, aquest desteixir està fora de dels límits humans i ell ho sabia.
Una de les conseqüències que va dur és el buit al teu cor pare, un buit que sempre serà present i que ningú, ni res, té dret a ocupar-lo. Aquests espais buits són els que ens serveixen per a flotar, per a no enfonsar-nos i , alhora, fer negativa la gravetat i volar, volar cap a on els legítims propietaris d’aquests espais inhabitats es troben.
Una altra conseqüència fou un sentiment similar al de la culpa que de ben segur és compartit per molts dels que ho vam viure des de la distància. Nosaltres som els que no vam saber valorar “la magnitud de la tragèdia”, tu tant sols no la volies acceptar, la negaves amb totes les teves forces però no eres tu qui l’havies de negar pare.
A aquest sentiment però, en la meva persona va fer néixer la consciència del batec, la consciència de que la nostra vida és nostra i nosaltres som qui decidim si l’absurd ens abat o ens fa lluitar contra ell. A aquest despertar li dec moltes coses, d’entre elles, el fet d’haver-me iniciat en el camí de la filosofia. Camí que amb escassos anys ja m’ha dotat de més eines de les que mai hagués pogut imaginar per fer que la meva vida tingués un sentit, si més no m’ha fet comprendre cadascuna de les responsabilitats que tinc amb mi mateixa i amb el meu entorn, la vida ja m’anirà ensenyant on comencen i on acaben aquestes, res és etern i res és clar i distint per a tothom.
El tiet va ser valent pare, sincerament així ho crec. Potser la valentia la va usar en una direcció que ens va entristir, però va seguir viu a la seva manera. Segur que en el seu res, en el seu després, tu estàs amb ell, acompanyant-lo i explicant-li tot el que la vida t’està ensenyant i que alhora, també ens transmets als demés.
Gràcies per compartir-ho.
Madrona